Apartament il·legal

La reacció és instintiva: veig una parella desconeguda sortint del meu bloc de pisos carregant maletes, i de seguida traço teories sobre quin veí té anunciat a internet un apartament turístic il·legal. I mentre elaboro la conspiració, faig una nota mental per denunciar-la si un dia, en comptes de maletes rodolant, el que em crida l’atenció són crits o festes a deshora. Suposo que molts ja m’hauran diagnosticat amb aquest virus que ara s’ha posat de moda d’anomenar turismefòbia, i alguns em contestaran amb percentatges de PIB i creació de llocs de treball per demostrar-me com d’equivocada estic. I sí, jo també soc turista quan la butxaca i la feina m’ho permeten, però de vegades ens oblidem que, de beneficis del turisme, en palpem ben pocs els ciutadans. Dels 48 milions que l’any passat la Generalitat va recaptar de la taxa turística, la gran majoria van ser per pagar més promoció turística o, com a molt, infraestructura relacionada amb el turisme. En definitiva, turistes que criden més turistes, en el que a mi em sembla un peix que es mossega la cua. Potser estaria bé que part d’aquests recursos servissin també per arreglar aquell parc que fa anys que els veïns reclamem, o per ampliar les plantilles d’agents i inspectors que de veritat controlin aquells que no fan cas de les normes del joc. Perquè sí, tothom és benvingut a fer-se les fotos de vacances a casa meva, però, com a mínim, tinguin la cortesia de deixar un detall a l’amfitrió.