Maniobres de diversió

1. L’any 1970 van fer una enquesta entre escriptors-homes sobre el mal profund de treballar asseguts: el sedentarisme i les seves xacres. Totes les misèries físiques ens arribarien per la fatiga constant de la ment i la inactivitat excessiva del cos. S’hi esmentava madame de Sévigné, que deia que gairebé tots els nostres mals procedeixen d’“avoir le cul sur la selle”. A causa del sedentarisme, l’apoplexia seria el destí final de la gent de lletres. El tema es tancava amb les penes de la bufeta masculina per culpa d’estar asseguts i l’exemple definitiu dels japonesos, que, en descobrir la cadira, alhora havien descobert la hipertròfia benigna de pròstata. La resposta d’Italo Calvino va ser considerar que tot venia d’haver-nos fet bípedes i, en el seu cas, deia que adoptar la forma del serpent seria la més còmoda per escriure, si no fos que perdria les qualitats fisicomentals lligades a la digitació, el comptar amb els dits, el menjar-se les ungles, etc. De manera que recomanava la forma del pop per les seves capacitats locomotores-prensils-posturals, inclosa la de poder conduir un cotxe. El nostre escriptor visionari deia que els pops ens prendrien el lloc, perquè havíem fet un món a la seva imatge i semblança. Quanta raó que tenia! Els pops ja regnen entre nosaltres: volen asfixiar les institucions, controlar el calaix amb els tentacles, xuclar riquesa... I són tan llefiscosos!

2. Albert Camus va néixer a Algèria, i se’n va anar a París, però cada hivern tornava a les platges de la seva infància: Sidi-Ferrouch, La Madrague, Staouéli... Es va matar en un accident de cotxe i el van enterrar a la Provença, és a dir, “en províncies”. Un destí singular. El d’un estrany, com el títol de la seva novel·la més coneguda. Camus deia que el seu protagonista era un home pobre i despullat, amant del sol que no deixa pas ombres. En plena guerra d’Algèria contra el colonialisme francès, va dir que, quan la violència respon a la violència, seguint un deliri que s’exaspera i fa impossible el llenguatge senzill de la raó, el paper dels intel·lectuals no pot ser excusar de lluny una de les violències i condemnar la de l’altre, perquè això indigna fins al furor el violent condemnat i empeny més a la violència el violent exonerat de culpa. Però, ell, que era un intel·lectual, en el seu moment va formar part de la Resistència francesa contra Hitler. ¿Eren millors que Hitler, els generals francesos d’Alger o la policia que llançava al Sena els manifestants per la independència algeriana? M’agrada el que va escriure William Faulkner en homenatge a Camus: diran que era massa jove per morir, però la qüestió no és pas “quant de temps”, ni “quina quantitat”, sinó, senzillament, “què”. Un dels desafiaments d’ara mateix, aquí, a casa nostra.

3. Durant molts anys, El somni d’una nit d’estiu va ser interpretada com una mena de conte de fades amb final feliç. I és cert que els joves amants consirosos acaben casant-se, el ducat d’Atenes inicia una etapa d’esplendor, Titània i Oberon es reconcilien, i els artesans se’n van contents d’haver representat la faula de Píram i Tisbe... Però aquest final de festa ens sembla una concessió al poder, una celebració dels poderosos. En la seva última entrevista, Pasolini, el suposat assassí del qual s’acaba de morir, parlava de l’anarquia del poder: el poder fa el que li plau, i el que li plau és completament arbitrari, amb decisions que fugen de la lògica corrent. Tot l’argument d’El somni... és una demostració d’aquesta arbitrarietat, a través de la figura de Puck, que fa i desfà consciències i aparences per servir Oberon, el seu amo. Però, esclar, el joc comporta el risc que el poder perdi el control de la realitat. ¿La solució? La unitat a tot preu.

4. Diu que Tolstoi i Txèkhov passejaven un matí de primavera per la finca de Iàsnaia Poliana, propietat de la família del primer, quan van trobar un cavall al bosc. Tolstoi va començar a parlar del cavall, imaginant gràficament què en devia pensar, l’animal, dels núvols del cel, els arbres ombrosos, l’olor de la terra humida, les flors, el sol. Txèkhov, sorprès, va exclamar que Tolstoi devia ser un cavall en una vida anterior, perquè només un cavall podia saber tan plenament el que devia sentir un cavall. Tolstoi li va respondre: “No, però el dia que vaig ensopegar amb mi mateix, vaig ensopegar amb tothom.” D’aquesta comprensió de l’altre en diem empatia i, com es pot comprovar a Història d’un cavall, els animals també la senten pels humans. Per això ens alegra l’última llei balear pels drets dels animals.