Marejar la perdiu

Aquests darrers mesos he anat seguint amb una barreja d’interès i d’estupefacció, per no dir indignació, els moviments dels comuns sobre el referèndum. Subratllo referèndum, no parlo d’independència. Per què subratllo referèndum? Perquè del que es tracta l’1-O és de facilitar l’exercici de la democràcia, no d’imposar cap opció, tot i que tothom té el dret de defensar la seva, només faltaria. En un referèndum es pot votar sí, es pot votar no, es pot votar en blanc o, simplement, abstenir-se. Em sembla mentida que estigui escrivint aquestes paraules. Quin demòcrata pot ser contrari a permetre que els ciutadans decideixin lliurement i democràticament el seu futur i a acceptar la seva voluntat?

Fa pocs dies un vell amic em deia –pensant-se que m’havia parat una trampa i que m’havia atrapat– si en cas d’independència permetria un referèndum per mirar de revocar-la. Va quedar sorprès quan li vaig dir que jo mai em negaré que la gent s’expressi. Una altra cosa és que faci campanya per l’opció que a mi em sembli més justa. El mateix diria al senyor Fernández, diputat del PP, ja que nosaltres som demòcrates, i no solament acceptarem el resultat del referèndum, sinó que si hi ha una majoria com la nostra que un cop guanyat en demana fer un altre, el farem.

Dit això, no entenc com forces que es presenten com la gran alternativa, com la veu del poble que ha de fer que tot canviï, es neguin que el poble parli, sobretot si albiren que el poble dirà coses que ells no volen acceptar. Em semblaria més coherent un no clar i rotund que un sí-però-no, sinó-tot-el-contrari, que és el que venen a dir. De moment, qui està intentant canviar-ho tot, qui ha sacsejat l’statu quo, no són els grups que se n’omplen la boca, sinó l’independentisme. I ho està fent de manera tranquil·la i pacífica, amb l’esperança de poder construir un nou país més just i net que el que vol deixar enrere. Els recomano llegir Gandhi, que va dir que una unça de pràctica val més que una tona de discursos.

Jo he estat de les prudents amb ells perquè vaig entendre que calia sumar, i encara ho penso. Però en aquest punt de la pel·lícula el que ens calen són preses de posició clares. O s’és partidari de facilitar que la gent expressi la seva voluntat, o no. Per ser justa he de dir que dels moviments que ocupen l’espai polític dels comuns, Podem Catalunya ha estat el més clar. A diferència de Catalunya en Comú i d’ICV, ha deixat clar que la seva opció és la crida a la participació massiva. Del sentit del vot no en parlen, però accepten que serà divers.

A mi em sembla molt clar que esperar un acord amb l’Estat quan el mateix Rajoy ha dit que no reaccionarà fins al 2 d’octubre –que mirant-ho amb optimisme ve a ser una acceptació del referèndum– és una manera de marejar la perdiu o, encara pitjor, de menystenir les aspiracions d’una part molt important de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Curiosament, en la mateixa línia, en una entrevista a El Periódico, Colau manifestava moltes reserves sobre la possibilitat de donar suport a la consulta, i afegia que el dia 2 d’octubre s’hauria de continuar treballant pel referèndum. Per què negar la possibilitat convocada, la pràctica, i continuar desfullant la margarida amb discursos tan ambigus com confusos sobre un referèndum acordat amb un Estat que ni en vol sentir a parlar? El seu argument és la manca de garanties, però com molt bé li va respondre en Jordi Borja, un dels referents intel·lectuals dels comuns, quan es va a una vaga general, per posar un exemple, algú parla de garanties? I jo afegiria, quines garanties tenia l’Assemblea de Catalunya en ple franquisme? Les revolucions demanen garanties? En tot cas, contra l’ús de la força i la negació de l’exercici de la democràcia, no hi ha garantia possible i demanar-la és un oxímoron per no dir una excusa. La pregunta que cal fer-se és que amaga aquesta confusió. I com sempre, el que amaga, és la por a la pèrdua de vots o a l’esperança d’arreplegar-ne de totes bandes.

Malauradament no tinc cap dubte que vivim en un estat on el que està realment amenaçat és la democràcia, i que tard o d’hora els que són realment demòcrates ho veuran. De moment, sort que tenim sentit de l’humor i més que prendre-ho com una tragèdia ens ho prenem com una òpera bufa. Però no ens equivoquem, actuar pacíficament i amb el somriure als llavis és el que hem fet i hem de continuar fent, però ara és l’hora de la veritat i cal que tots els que creiem que som a tocar de viure en un país millor, no ens relaxem ni un instant.