opinió
Copenhagen-Catalunya: canvi climàtic. Punt i seguit
Copenhaguen, de ser el punt d'inflexió i de llançament d'una nova manera d'entendre el desenvolupament econòmic, ha passat a ser un punt de partida que persegueix la immediata posada en marxa d'accions
Les conclusions sorgides de la cimera de Copenhaguen no poden deixar-nos indiferents davant els escenaris que se'ns projecten d'ara endavant. El full de ruta de Bali aprovat fa dos anys indicava que Copenhaguen seria un punt culminant i d'inflexió cap a una nova orientació del desenvolupament ambiental, social, econòmic, ètic i de seguretat. Era el moment per a una resposta clara als grans reptes que el canvi climàtic planteja, però no ha pogut ser, tot i disposar finalment d'un Acord de Copenhaguen.
Des de Catalunya, veiem insuficient aquest acord, tant pel contingut com pel caràcter no vinculant. Defugint els esforços fets per la Unió Europea, l'acord no estableix un futur tractat post-Kyoto, ni objectius de reducció d'emissions de CO2 per a l'any 2020 o per a l'any 2050 que evitin els impactes negatius del canvi climàtic, ni tampoc estableix quan es començaran a reduir les emissions globals. Recull únicament que els països desenvolupats informaran dels seus plans de reducció d'emissions per al 2020 i que, ara per ara, sumen un valor per sota del 25%-40% establert per l'IPCC com a necessari. No obstant això, l'acord ha assolit fites que fins ara vèiem llunyanes: és el primer document que rep el suport de tots els països grans emissors. Per primera vegada els països que no han signat el Protocol de Kioto reconeixen el canvi climàtic com un problema universal; els països industrialitzats accepten que s'han de fixar objectius de reducció, i els emergents, que han de dissenyar accions per atenuar el seu ritme de creixement d'emissions.
El govern de Catalunya està compromès amb la via de la UE d'assolir una reducció del 20% de les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle en el període 2013-2020. I des de Catalunya contribuirem a assolir decisions sòlides i ambicioses, i legalment vinculants, el 2010, com és promoure les xarxes de governs regionals per desenvolupar una visió compartida en matèria de canvi climàtic. Aprofitarem també que Catalunya ocupa la representació de les comunitats autònomes en matèria de medi ambient –i, per tant, participa en els consells de ministres– durant la presidència espanyola de la UE en el primer semestre del 2010, per donar suport al govern espanyol perquè continuï la via iniciada per la UE. I sobretot mostrarem el nostre compromís amb l'acció: seguirem desplegant el pla marc de mitigació del canvi climàtic 2008-2012 amb fermesa i amb la màxima concertació amb els agents econòmics i socials de Catalunya; continuarem aprofundint en els estudis sobre els efectes del canvi climàtic a Catalunya per tenir a punt un pla d'adaptació el 2012; i insistirem amb les nostres propostes per assolir un desplegament efectiu i just del paquet energia-clima a l'Estat espanyol i al conjunt de la UE.
Procés de canvi
En definitiva, Copenhaguen, de ser el punt d'inflexió i de llançament d'una nova manera d'entendre el desenvolupament econòmic, ha passat a ser un punt de partida que persegueix la immediata posada en marxa d'accions. Per tant, hem de veure-ho no com un punt d'arribada, sinó com una etapa més en el procés de canvi cap a una economia baixa en carboni. Aquesta etapa, però, també ha evidenciat que, davant la realitat d'un feble compromís per part dels estats, existeix una altra realitat compromesa i amb voluntat de treballar i portar a la pràctica solucions als reptes del canvi climàtic. Els moviments socials, el sector privat i els governs locals i regionals han demostrat que és possible avançar malgrat tot, i que, si és necessari, caldrà construir una via des de baix cap a dalt que doni solucions i plantegi alternatives viables de desenvolupament que integrin el factor clima.
