De set en set
Periodisme de part
Quan la dictadura franquista va exhaurir el seu termini deixant-ho tot ben lligat i va mudar en una democràcia, al periodisme espanyol se li va eixamplar el cor perquè li va semblar que s’obria davant seu un futur de llibertat i de rigor informatiu. Si el nostre col·lectiu hagués practicat aleshores el que somniava, hauria comprovat que tot allò que semblava canviar era un hàbil moviment de decorats i que molts dels seus protagonistes acabarien desacreditats per la perspectiva històrica i per l’evidència dels seus actes. Però estàvem hipnotitzats pel tràfec del dia a dia, convençuts que fèiem de notaris quan només fèiem de pregoners. Han passat quaranta anys i han caigut molts mites. I també els del periodisme, que, tret d’honorables excepcions, en general no ha sabut adonar-se del seu seguidisme i encara el practica.
Si ens mirem els mitjans de comunicació que ens envolten veurem que ben pocs tenen agenda pròpia i que els seus llibres d’estil han evolucionat cap al perfeccionament i l’arrelament de les tècniques de comunicació, posades al servei d’interessos ideològics i econòmics. És cert que les transformacions tecnològiques han multiplicat els mitjans i han diversificat els públics, i que la ideologització és un valor de diferenciació del qual en pot dependre la pervivència. Però enlloc està predeterminat com a inevitable que la falsedat hagi de prevaler sobre una informació contrastada i honesta. I, malauradament, això passa amb massa freqüència.