«No us cau la cara de vergonya?»

Els periodistes tenim la sort de poder preguntar sovint als governants, representants electes del territori i d'altres dignitats amb poder econòmic i polític. A vegades som tan ganàpies que no preguntem allò que hauríem de preguntar, perquè temem que ens deixin planxats, que el rubor ens ocupi tota l'epidermis i que el cos comenci un tremolar incontrolable.

Fa anys, un president de la Generalitat molt popular em va tallar el meu agosarament sense contemplacions: «No m'atabalis, no m'atabalis, no m'atabalis!» La resta de col·legues, lluny de fer-me costat en defensa de la llibertat d'expressió que tan bé defensem, es van posar a riure. Em va ser impossible agafar apunts o escoltar que deia el Molt Honorable. Sovint, els periodistes d'aquest país no acabem de ser prou valents. Un dia vaig viure el contrari a Barcelona. Un president del govern del PSOE que va entendre el missatge al revés va esquivar la pregunta d'una periodista sortint amb un ciri trencat. Es va passar de llest i una altra col·lega d'un diari gros de Madrid li va dir (permeteu-me la versió original): «¿Podría responder la pregunta que le ha hecho antes mi compañera?» Ho hauríem de fer així i ser molt corcons. Molt i molt corcons i perseguir els nostres polítics, siguin prepotents o amables, afables o desatents, competents o ineptes. Prometo fer-ho aquest any vinent, en què hi ha eleccions i els electors necessitaran explicacions i no pas excuses.

Per això, a cada roda de premsa del PSC, del PP i de CiU –que volen ser i han estat decisius– els preguntaré si em poden dir per què l'Estat només fa pegats a l'N-II entre Caldes i Maçanet. Per què el desdoblament acumula tants d'anys d'endarreriment i per què Girona és l'única demarcació on la carretera Nacional encara no s'ha convertit en autovia. «No us hauria de caure la cara de vergonya?»