El dia 2

Tothom qui parla del referèndum –al marge de si es farà o no finalment– en un moment o altre de la conversa es pregunta amb incertesa: “...i què passarà l’endemà, el dilluns dia 2?!” I ningú sap donar una resposta. Perquè ningú té una bola de vidre que vegi o prevegi el futur. Per molt que el documental d’Isona Passola titulat L’endemà  volgués aportar llum i esperança a la causa independentista, fins que no passi el dia 1 i arribi inexorablement el 2, ningú no sap què passarà aquest inici d’octubre. N’hi ha que diuen que res canviarà, que tot seguirà igual, i d’altres que asseguren que a partir d’aquell dia res tornarà a ser igual. Que al pic de la tardor començarà a brotar una nova esperança. Que hi haurà un renaixement, un començar de cap i de nou. En canvi, el que sí que els puc assegurar és que jo sí que sé que a casa estarem contents, molt contents. Sé del cert que estarem de celebració. Tindrem motius de sobres, i seran ben legítims, per estar feliços. Satisfets d’haver aconseguit arribar a aquest dia. Pot ser que per a molts, a partir d’ara, el dia 2 d’octubre sempre significarà el dia que tot va començar. El dia que es van començar a posar els fonaments d’una nova vida, que es van començar a dissenyar de manera gairebé imperceptible nous camins. Una nova identitat. Per mi, personalment, i des de fa més de setanta anys, quan arriba el 2 d’octubre és motiu de goig, d’alegria, de satisfacció, de celebrar la vida. La raó és molt senzilla, sé que soc qui soc perquè la meva mare, la dona que em va parir, va néixer el dia 2 d’octubre. I si ella no hagués vingut a aquest món, jo no hi seria. Si ella i el meu pare no haguessin somniat el meu futur jo no seria aquí. Per ella i els seus esforços i sacrificis que els de la seva generació han hagut de fer per portar-nos fins aquí i pels que acaben d’arribar i han de viure en aquest nou país que estem mirant de fer realitat, val la pena celebrar com es mereix aquest octubre, el dia 2.