Fer lletjos al MNAC

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) és el museu més important del país. I, per alguns fons que atresora, en especial el romànic, és envejat al món. No en presumim prou, de les fortaleses del nostre principal museu i preferim recriminar-li les seves debilitats. El MNAC té molts punts febles, cert, i un dels més dolorosos són els buits en les seves col·leccions. El gran buit del segle XX, per exemple. L’art català del segle passat ha estat menystingut per tots els museus (perdó: per tots els grans museus; els petits i mitjans han fet més que correctament la seva tasca), començant pel Macba, que n’ha passat olímpicament. Hem perdut anys per culpa de la desídia del Macba, però ara a qui li demanem que construeixi el relat d’un segle artísticament tan potent com el XX és al MNAC. I el MNAC, a diferència del Macba, sí que vol assumir la seva responsabilitat. Però vet aquí la paradoxa: les administracions li posen pals a les rodes per desplegar aquesta missió. No té sentit la decisió que acaba de prendre l’Ajuntament de Barcelona de destinar un pavelló de la Fira a espai expositiu que compartiran tots els equipaments de la ciutat, un absurd cafè per a tothom. Per fer quina mena d’exposicions? Enllaunades i grandiloqüents com les que s’han organitzat aquest estiu (i algunes de tan poc estimulants com la de Björk al CCCB)? Girar l’esquena al MNAC és girar l’esquena a l’art d’aquest país. Per enèsima vegada.