Taxa Tobin

A la segona setmana de desembre, els líders de la UE es van reunir a Brussel·les per parlar de la situació econòmica, de les relacions entre els estats i la banca i de les mesures a prendre perquè no hi torni haver un daltabaix com el dels últims mesos del 2008, llavors que els estats van haver de córrer a tapar el forat que havien obert els especuladors financers, disfressats de generosos creadors de riquesa per a tota la comunitat, que així els vol veure l'idealisme liberal. Tant que havien criticat l'estat i van ser els estats els que van haver de salvar els mobles, d'ells i de la ciutadania sencera. Llavors es parlava de refundar del capitalisme, però va ser una temptació fugaç, ja oblidada. Són gent que té recursos per caure dret, encara que sigui de ben enlaire, i s'han refet de pressa. Ja tornen a trafiquejar, a presumir, a sentir-se els reis del món. En aquella reunió, Angela Merkel, gens sospitosa d'anticapitalisme, va afirmar que s'està tornant a les pràctiques de risc que van conduir a la crisi de la tardor del 2008. Un advertiment a considerar. El britànic Gordon Brown va reivindicar: «Les institucions financeres són ara globals, però ens falta un sistema de regulació internacional que promogui la responsabilitat social.» Paraules interessants, també. Vejam qui li posa l'esquellerinc al gat, vejam qui gosa clausurar uns paradisos fiscals imprescindibles en un sistema en què el negre pesa encara més que el blanc. I no parlem pas de la pigmentació cutània, precisament. En la reunió es va tornar a parlar de la taxa Tobin, és a dir, l'impost sobre moviments internacionals de capitals. Ara com ara, un somni. En el fons és allò que deia Brown de la responsabilitat social. Una il·lusió, com l'abolició dels paradisos. Totes aquestes coses és obvi que contribuirien que l'ordre econòmic fos més just i el món millor. Però no és pas la justícia ni l'equitat el que interessa als qui fan córrer el diner arreu del planeta a la recerca de les màximes plusvàlues. Impostos? Res! Són rèdits el que busquen. I grassos! Oh gran i vell Karl Marx, quanta raó que tenies, tot i que ara no et vulguin escoltar!