Sempre, Camus

Mentre escric, sovint faig un cop d'ull a la foto d'Albert Camus que tinc, a prop, emmarcada i em pregunto: què hauria pensat, què hauria dit Camus d'aquest assumpte? És una foto de Cartier Bresson, d'aire hivernal. Camus du un abric de solapes amples, amb el coll aixecat. Amb la cigarreta als llavis, es tomba lleument cap a l'esquerra, per mirar la càmera. Què hauria pensat Camus de la invasió de l'Iraq, per exemple? Si es coneixen una mica les seves idees, no és difícil imaginar la indignació que li hauria produït. O la confusió que li causaria l'islamisme violent, a ell, que havia nascut a Algèria i que va escriure La pesta. Costa més sospitar com hauria valorat les aspiracions sobiranistes dels catalans. Potser ens hauria sorprès. En fi, són especulacions, jocs... El dia d'avui, cinquanta anys enrere, va ser el darrer que Camus va viure sencer. El 4 de gener de 1960 va morir, quan tornava cap a París, després de les vacances de Nadal. El cotxe que conduïa l'editor Gallimard es va estavellar contra dos arbres, en una recta, a Villeblevin, sense motiu aparent. A la butxaca, Camus encara hi duia el bitllet de tren que havia comprat però al qual va renunciar per tornar amb cotxe. Aquelles coses... Camus no va envellir. Tenia 46 anys. I la seva obra, ha envellit? Diríem que sí, és clar, però d'una manera peculiar. La pell, en alguns indrets, presenta arrugues, però, a l'interior, el cos es conserva intacte, atlètic, provocatiu, jove. La rebel·lia de Calígula, la seva desesperació fa emmudir les platees i contorba el públic. Ho vam poder comprovar fa pocs anys al TNC, i això que la versió no era pas gaire encertada. Igual com la buidor de Meursault, la seva indiferència. Els textos més filosòfics, com El mite de Sísif, potser paguen més alt el tribut del temps. Després de l'accident, la policia va recuperar enmig del camp, entre el fang, la cartera de Camus. Contenia, entre altres papers, el manuscrit d'El primer home, en què aleshores treballava. Allà, Camus defineix la misèria com l'absència de llenguatge, de passat i de moral. És justament això. Podem aplicar-ho al present. Sempre, Camus.