Llambordes

Recordo una frase del maig del 68 francès que, cinc o sis anys més tard, estudiants com jo d’aquest país partit entre Espanya i França ens la vam fer nostra sense acabar-la de concretar o d’entendre. “A sota les llambordes hi ha la platja”, deia. Llambordes alguns vam aprendre què volia dir gràcies a aquesta frase. I gràcies també a Helena, una cançó de Joan Manuel Serrat que deia que les llambordes del carrer on vivia miraven amunt la pell morena d’aquella noia quan hi passava. Francament, nosaltres miràvem sobretot la platja. Començàvem a intuir –ai!– que en Serrat no volia anar a la mateixa platja on volíem anar nosaltres, però sabíem que hi tenia tot el dret. I com que platja era una metàfora de ves a saber què, vam anar trampejant-ho a base d’altres metàfores. Fa temps que molts diem que la més grossa de totes es va dir Transició. Però la paraula llambordes també ho era, una metàfora. Alguns dels més abrandats d’aquells anys veien una llamborda com una arma contra el capital, el franquisme i els grisos. Molts no arribàvem a tant. I és curiós que avui alguns d’aquells exradicals facin com en Serrat i rebutgin també el referèndum de l’1 d’octubre. Diuen que no votaran perquè no tindrà prou garanties o perquè no serà vinculant. Tal com dèiem també en aquells anys, n’hi ha que sempre ens han desbordat per l’esquerra. Alguns d’ells, llavors, perquè eren més grans que nosaltres i nosaltres tot just n’apreníem. I avui, que veiem si més no una platja, continuen desbordant-nos per l’esquerra perquè els sembla que no ho fem prou bé. Que ells no vulguin anar a votar ho podem entendre. Hi tenen dret. Com tenen també el dret de banyar-se en una altra platja o en un altre mar. Però que vulguin que els donem la raó, és diferent. Que no ho saben, que no tenim els seus compromisos, els deutes, les hipoteques, ni les gangues? Coi de llambordes!