‘Le Tourbillon de la Vie’

Als quinze anys vaig llegir el relat Una davallada al Maelstrom, d’Edgar A. Poe. Aquella nit la vaig passar en blanc, estremit per la imatge d’un remolí gegant a l’oceà, capaç de deixar un buit paorós al bell mig d’insondables parets d’aigua que engolien tot el que atrapaven: objectes, peixos, vaixells, mariners... Pels volts dels divuit anys vaig llegir la novel·la En el cor de les tenebres, de Joseph Conrad. I arran d’aquesta lectura vaig descobrir que hi havia una altra mena de remolins, remolins interiors, tant o més perillosos que els xucladors merament físics. Sobre el vòrtex dels vint-i-un anys em va ser impossible oblidar mai més aquesta frase que Louis-Ferdinand Céline escriu cap al final de la novel·la Viatge al fons de la nit: “El món ens deixa molt abans que nosaltres ens n’anem per sempre.”

Pels volts dels vint-i-cinc anys vaig enamorar-me perdudament (hi ha alguna altra manera d’enamorar-se?) de l’actriu Jeanne Moreau, morta aquest dilluns. Va ser en una sessió golfa. Passaven Jules et Jim, film dirigit per François Truffaut. Als 9 minuts i 38 segons de la pel·lícula, quan Jeanne Moreau –en el paper de Catherine– apareix per primera vegada al film mentre baixa l’escala amb el seu somriure tranquil, vaig saber que tot, exactament tot, havia canviat, i que havia canviat per sempre, com quan va néixer la meva germana petita, com quan la meva germana gran va marxar de casa, com quan vaig conèixer la Montse, com quan vaig tenir les meves filles, com quan la meva mare em va trucar minuts abans de morir. Sí: la mort de Moreau torna a ser una prova que el món ens abandona molt abans que ens n’anem per sempre. Es tracta d’una desagregació lenta, la suma de successives i minúscules dates de defunció.