Llepafilisme barceloní

Catalunya és un país turístic des de mitjan segle passat, com a mínim. El turisme ha transformat profundament la societat catalana, fins al punt que zones com la Costa Brava han trastocat el ritme vital dels pobles, que ha passat de compassar-se amb les collites i la pesca –sovint, de subsistència– a marcar els ritmes en funció de la temporada turística. A gran part del país es treballa intensament a l’estiu, sense descans, per poder viure dignament a l’hivern, quan els pobles recuperen el ritme d’abans. Naturalment, s’ha perdut la imatge plàstica dels pescadors subhastant el peix i la dels pagesos llaurant amb el matxo. Però és que això només era bucòlic per als que s’ho miraven, no pas per als que pencaven com animals a canvi d’un jornal incert i escàs. Al contrari, la gent que viu als municipis turístics, siguin de platja o de muntanya, són molt conscients que els visitants equivalen a riquesa, feina i progrés.

Això no vol dir que no hi hagi límits, ni que s’hagi de permetre la depredació salvatge del país ni l’explotació de la seva gent. Al revés, de la preservació del medi i, sobretot, de la qualitat dels llocs de treball que es generin dependrà el futur del sector i la seva capacitat d’influència econòmica i social.

El turisme és riquesa, però també són servituds. No hi ha guany sense cost. Els visitants omplen els restaurants i les botigues, però també les platges i els carrers. I és aquí on molts barcelonins, insolidàriament llepafils, es queixen i rondinen perquè no es pot passejar còmodament pel passeig de Gràcia o estendre la tovallola fàcilment a la Barceloneta. Hi ha molta gent, sí. I què?

Els turistes vénen –si ho volen– perquè trien Catalunya en dura competència amb d’altres països. No tenen la culpa del preu dels lloguers ni de la massificació dels transports. Cap d’ells no és l’alcalde ni decideix com s’han de distribuir les rendes ni les inversions... I els barcelonins, que aprenguin a conviure-hi.