anàlisi. [email protected]
2010: l'any més difícil
Passada la ressaca i l'eufòria del Cap d'Any, i amb la seguretat que ja no puc pas aigualir cap festa, em proposo comentar uns quants dels grans reptes que tenim aquest any que acabem d'encetar amb tanta alegria. Segurament som en l'any més difícil de tota aquesta crisi. Un any en què haurem d'afrontar moltíssims reptes.
La gestió d'aquesta crisi ha estat tan deficient, que els responsables, irresponsablement, han empantanat els problemes amb la trista esperança que s'arreglarien sols, i el que ha passat és que els problemes s'han fet més grans, i ara, inevitablement, els haurem d'afrontar amb molt més cost i amb molt més sacrifici. El Banc Central Europeu ja ens ha anunciat que aquest any normalitzarà gradualment l'aportació extraordinària que donava per pal·liar la falta de liquiditat. El nostre sistema financer fa que està endollat al respirador assistit de la liquiditat del BCE pràcticament des del 16 de setembre del 2008, data en la qual va fer fallida el banc Lehman Brothers i es van col·lapsar els mercats internacionals. Aquesta operació de desconnexió, que en bona part dels bancs dels països europeus es farà en el marc d'una certa represa econòmica, aquí ens trobarà encara en plena recessió i amb unes expectatives de repuntament de la morositat important i una dependència d'aquests ajuts molt més forta que la de la resta d'entitats. Serà un any gens fàcil per al nostre sistema financer i per al crèdit. El govern espanyol, per la seva banda, també ha anunciat que aquest any començarà a retallar ajuts al consum, com els que dóna al sector de l'automòbil.
Els catalans, només pel fet de ser catalans, hem d'afrontar el dèficit fiscal que, per la seva magnitud, tothom anomena espoli fiscal. Però a més haurem d'atendre, en la part que ens correspongui, el dèficit fiscal de l'Estat espanyol i de la resta d'institucions, que el Fons Monetari Espanyol preveu que pot arribar al 20,2%. Aquest dèficit només es pot finançar de dues maneres: amb increment d'impostos i amb emissió de deute, és a dir, anant al crèdit.
Però hi ha un compromís, segons el pacte d'estabilitat de la UE, que haurem de reduir aquest dèficit al 3% del PIB en tres anys, fins al 2013, i per reduir-lo només hi ha dos camins: reduint despeses (ingressant més del que es gasta) i incrementant ingressos, i si no hi ha creixement o és molt petit, l'increment d'ingressos només pot venir apujant novament els impostos. També les expectatives són que aquest 2010 els interessos començaran a pujar, i això, com sap tothom que està molt endeutat, fa engrandir el sacrifici per tornar el deute. La dissintonia de la nostra economia amb les principals economies de l'eurozona previsiblement provocarà un increment de l'euríbor i de matèries primeres, especialment el petroli, i això, com l'increment d'impostos, penalitza el consum; un element fonamental del nostre creixement. I mentre tots aquests problemes, i d'altres, s'apilen a casa nostra, a final d'any tindrem eleccions al Parlament de Catalunya, i ja sabem que els anys electorals sempre són dolents per a l'economia. Així doncs, podria molt ben ser que l'any vinent en aquestes dates diguéssim: 2010, any perdut, i perdre en un món tan dinàmic és anar enrere. Només cal desitjar que els partits polítics aprofitin la confecció dels seus programes de govern amb rigor i confeccionin les seves llistes amb gent nova i que inspiri confiança. Amb tots aquests problemes per resoldre, més l'efecte pertorbador de la sentència del TC sobre l'Estatut, en un país on set de cada deu persones desconfia dels polítics, és molt difícil pensar que algú tingui el lideratge moral d'encaminar-nos cap al seny del bon camí, i no cap a la rauxa efervescent i inconsistent.
