Més fluix, sisplau

Ja se sap que la canícula d’estiu estaborneix tot el que belluga, però encara ens deixa esma per mantenir aquest hàbit tan nostrat de cridar com si els nostres interlocutors fossin sords com una cantimplora. No acabo d’entendre per què hem de vociferar perquè la canalla surti de l’aigua en lloc d’atansar-nos a la piscina i fer-los un senyal inequívoc, ni que hàgim de desafiar la barrera del so als restaurants per establir contacte amb els nostres comensals. Està demostrat que l’art de regular el volum no forma part de les nostres virtuts col·lectives. Però ara que, per fi, hem desterrat el fumar dels espais públics i que sembla que ens plantegem de debò reformar aquests horaris irracionals que ens fan anomalia a Europa, potser seria l’hora de recuperar el silenci abans que esdevingui un bé tan escàs com l’aigua de pluja o l’aire net de la muntanya. No sigui que, quan la invasió acústica hagi arribat a tot arreu, hàgim de pagar un plus per refugiar-nos en un racó de pau. És clar que aquesta no seria l’última revolució pendent; faltaria encara el no embrutar el carrer, reciclar més, contaminar menys, aparcar l’agressivitat a la carretera... Algú em dirà que tot això són foteses i que la regeneració ha d’apuntar més alt: contra la corrupció política, l’especulació urbanística o el canvi climàtic, per exemple, que encara hi ha qui no se’l creu. Totalment d’acord, però i si comencem pel que tenim més a l’abast?