Creences i llibertat

La metàfora “tot depèn del color del cristall amb el qual es mira” s’ajusta com l’anell al dit quan es tracta de les nostres creences. Com és que hi ha negacionistes del canvi climàtic? O per què tantes persones creuen a ulls clucs en alternatives a l’statu quo mèdic quan els coneixements objectius de la ciència són una aportació de les més lloables des que va aparèixer la humanitat?

Els psicòlegs socials han demostrat l’estret vincle entre les conviccions morals i ideològiques de les persones i les avaluacions que fan sobre els fets. Tendim a evitar els punts de vista amb els que no estem d’acord i si ens els posen davant del nas, tot demostrant-nos que podem estar equivocats, el més probable és que ens aferrem més, i no menys, a les nostres opinions prèvies. Aquesta tendència natural a recollir els fets selectivament i retòrcer-los per tal que encaixin amb les creences pròpies és una predisposició omnipresent en la cognició humana anomenada “raonament motivat”. Sens dubte, en l’era actual de forta polarització política –i quan la ciència (les evidències empíriques) està sota sospita i atacada pels conservadors i ultradretans– urgeix comprendre aquesta tramposa inclinació i trobar maneres d’evitar-la.

Si algú de dretes està persuadit que un determinat fet científic és fals i vostè –d’esquerres– creu fermament que és vertader, serà molt difícil que no es vegin l’un a l’altre estúpids i mentiders. Això és lògic si tenim en compte els poderosos incentius socials per al pensament de grup. Denegar les proves de l’escalfament global antropogènic s’ha convertit en una característica central de la plataforma conservadora, i si algú mostra un punt de vista contrari serà refusat pel grup. Els conservadors no accepten els missatges científics del canvi climàtic, tot argüint que no són rellevants.

Malauradament, el panorama dels mitjans de comunicació moderns sembla que amplia la negació de les evidències. Són moments meravellosos per al raonament motivat. La càmera de ressonància d’internet està disponible per a tothom i proporciona una quantitat gairebé infinita de fonts d’informació on poder escollir la realitat preferida. Per complicar-ho més, en els últims anys hi ha hagut una proliferació de llocs de notícies falsos que publiquen teories conspiradores. La paradoxa està servida: com que sabem que hi ha notícies impostores, els podem atribuir tot el que no ens agrada. Podem dir que aquesta o aquella altra evidència que no acceptem és una d’aquestes notícies fraudulentes que es difonen per internet. Què fan els escèptics del canvi climàtic? A partir de l’argument que no podem refiar-nos dels mitjans de comunicació per publicar la veritat, aparten els fets que no els convenen d’una sola manotada. Sens dubte, la desconfiança envers els mitjans de comunicació és una eina poderosa per al raonament motivat. La desinformació disfressada de notícia, i que campa al seu aire, els dona llicència per ignorar les realitats demostrades científicament.

En la nostra cultura política els fets constatats per la ciència constitueixen una valuosa moneda per a la retòrica sobre els assumptes controvertits. No hauríem d’esperar menys. Però si aquests fets es menyspreen, si a la ciència se la desvalora (com passa amb les monedes), serà molt més difícil conquerir objectius per al bé comú. Què podem fer per restaurar la confiança en les evidencies objectives? Sens dubte moltes coses. Tal vegada parlar menys i escoltar més, allò que en la nostra polaritzada atmosfera política les persones tant odien. Sí. Estimular mentalitats exploradores. Que la motivació per descobrir i mantenir la veritat s’anteposi als interessos amagats.

Això s’aplica als científics i als comunicadors científics, però també a qualsevol que pugui compartir un article amb centenars de persones amb un senzill clic del ratolí, és a dir, gairebé tots i totes en el paisatge digital actual. Però això no és fàcil, requereix ser realment un “explorador” abans que “combatent”: el raonament motivat no és una cosa que es deixi veure fàcilment a través de la introspecció o l’esforç conscient. Ens caldria anar a les arrels de les actituds: temors, ideologies, visions del món, interessos creats i necessitats de pertinença a un grup, que ens motiven a acceptar o negar els fets. Al meu parer, la pregunta clau no és “per què rebutges les evidències?” sinó “per què vols rebutjar-les?” Qüestionem les nostres creences i serem lliures.