Seguretat, procés i l’1-O

Parlar a Catalunya de seguretat nacional és una excentricitat per als nostres polítics, a excepció d’alguns que han treballat a Madrid, al Congrés dels Diputats o el Senat, i que han pogut conèixer què vol dir seguretat nacional per a un Estat i la coherència que cal exercir per tal de tenir un projecte a l’altura de les demandes d’una societat com la catalana o l’espanyola en el marc de la Unió Europea o l’OTAN.

A Catalunya, hem necessitat gairebé quaranta anys per entendre que ens calia un model de seguretat propi. La nostra policia i tots els cossos de seguretat han hagut de patir tota mena d’impediments, incomprensions i, pitjor encara, una societat que, molts cops, no estava al seu costat, sinó que semblava que els tractava com a aliens al país. Possiblement el cos de Mossos d’Esquadra és qui ha patit més aquestes actituds. Han anat passant els anys, i aquella policia que va sorgir als anys vuitanta, dinamitzada per un reduït nucli de polítics que van veure l’abisme i la llarga nit del 23-F, s’ha anat construint amb dificultats i mancances. Enguany, aquest col·lectiu, encara desvertebrat, que va més enllà de la Policia de Catalunya (Mossos i Policies Locals) i que aglutina també Bombers, Agents Rurals, Protecció Civil i Cossos d’Emergències, voreja els 35.000 efectius.

Aquesta és, a hores d’ara, una sòlida realitat –que ja comença a tenir cert reconeixement per part del poble català– i que vol i necessita un projecte global de consolidació amb un model de seguretat nacional que, avui, encara distorsiona la complexitat i el centralisme de l’Estat espanyol, el qual intenta posar tota mena d’entrebancs a la reconstrucció nacional de Catalunya i, més concretament, a la seva seguretat. Cal reconèixer que, a Espanya, li ha anat bé la nostra insensibilitat envers la seguretat. Ha pogut fer i desfer el que ha volgut i la inacció de la ciutadania de Catalunya, expressada en les accions i iniciatives dels seus representants polítics, en els afers de la seguretat i la defensa és tan lamentable que només cal llegir les actes del Senat i el Congrés dels Diputats on hom pot veure clarament com els polítics catalans no han tingut projecte ni reivindicació en aquesta matèria. Ara bé, és ben cert que va ésser un polític català –Narcís Serra– qui va fer la gran transformació de les FAE ( Forces Armades Espanyoles). Però aquest sempre va actuar al servei dels interessos de l’Espanya democràtica i va ésser aliè a la realitat nacional de Catalunya.

Aquesta manca de consciència, en qüestions de defensa i seguretat de la ciutadania de Catalunya i els seus representants, fa que avui els ciutadans i ciutadanes d’aquest país no entenguin o no tinguin consciència que Catalunya paga i manté, com a mínim, el 20% del pressupost de les FAE, el CNI, la Guàrdia Civil i la Policía Nacional. Dir això pot produir perplexitat, però és la realitat. Els catalans paguem entre dos i tres mil milions a l’any per al manteniment i els equipaments de les FAE i els Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat (CFSE). En parlem, de tot això? En som conscients? Per què ningú obre la boca sobre aquest tema? Ara, quan hi ha el procés en marxa, el CEEC es pregunta: “Què passaria si els catalans fossin conscients i haguessin actuat com calia amb les FAE i els CFSE. Podria l’Estat, dominat per una elit franquista, realitzar operacions Catalunya utilitzant i desprestigiant el Cos Nacional de Policia (CNP) i la Guàrdia Civil? Cal que ens preguntem per què no hem fet res. No hi tenim, els catalans, part de culpa?

En aquest moment, ens trobem al davant d’una cruïlla històrica. Fa set o vuit anys, ningú hauria pogut imaginar-se, en el millor dels seus somnis, ésser on som actualment. Més del 80% de la ciutadania de Catalunya –siguin partidaris del sí o del no en un referèndum d’autodeterminació– volen exercir el seu dret a decidir. Dia rere dia, es vol atemorir aquesta ciutadania catalana, parlant de la judicatura, els CFSE i, potser menys, les FAE. Caldria que l’elit espanyola, franquista i nacionalista, no provoquessin la fractura de Catalunya. Pitjor encara, dels seus cossos de seguretat –inclosos els milers de policies i guàrdies civils que conviuen amb les seves famílies al nostre país.

La Policia de Catalunya i la resta de les seves forces de seguretat han mantingut la seguretat ciutadana i l’ordre públic, d’una manera exemplar, i no partidista, durant les darreres dècades. Limitadíssims incidents i, en les grans i històriques mobilitzacions del poble català, no s’ha produït cap mena d’acció violenta. Així es comporta i fa les coses el poble català. Que tinguin clar, el govern de l’Estat i les seves comprovades clavegueres, que els professionals de la seguretat de Catalunya impediran qualsevol tipus de maniobra de violència. I això ho faran a les ordres del govern de la Generalitat de Catalunya, i esperem que els CFSE facin el mateix, com històricament van fer en altres moments. Després de l’1-O, passi el que passi i siguin quins siguin els resultats del referèndum, Catalunya no podrà ésser tractada més com una colònia extractiva. Els seus cossos de seguretat no seran mai més sipais al servei d’una metròpoli com l’espanyola. Seran una policia nacional i europea, amb tots els ets i uts.