De set en set
Estiu
Temps de vacances. Estiu xafogós i hores perdudes. Vermut sota el canyissar i sopar d’amics vora mar. Pausada lectura a l’hamaca i llargues converses al capvespre. Sofisticades amanides i sardines a la brasa. Copa o porró. Mar o/i muntanya. Intent de parèntesi, aquest any, potser a menys de dues hores de casa.
Converses, llargues converses. Però un estiu quasi monotemàtic, només trencat per les frivolitats de Neymar; al centre de les xerrades, el debat sobre el procés i les valoracions de la tardor que ens espera. Parlar del referèndum és preceptiu i tothom exposa, amb correcció, què vol i què espera.
Segur, ens relacionem amb gent d’afinitats demostrades i aleshores és fàcil tenir debats educats i fins coincidents, però, a partir d’estratègies diferents, la unanimitat és total quan es culpa el govern espanyol d’una situació insostenible. Amics, coneguts i saludats creuen que això només s’arregla fent la consulta, tot i que el 2-O ja té diverses visions. Deu ser que els unionistes estiuegen a altres platges o van a altres muntanyes, però al meu entorn les ganes de votar són absolutament compartides.
Res a veure amb el meu poble, on la normalitat no és la unanimitat de criteri. El dia a dia en la Catalunya metropolitana exigeix un plus de militància i tenir un argumentari suficient per fer entendre els avantatges del procés independentista. Viure la desconnexió estiuenca no ens ha de fer oblidar que l’èxit de l’1-O només depèn de la capacitat de mobilització dels que creiem que un altre país és possible. Carreguem les piles que això pot ser dur.