Un fracàs de tants

A l’ombra del gran èxit de Catalunya a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara de l’any 2004, la Generalitat va acceptar el suggeriment de crear una mena d’agència de difusió cultural que, des de Guadalajara, pogués operar per l’Amèrica Llatina promovent simpaties pel procés polític, que ja es veia a venir. Es comptava amb bones bases en aquell moment, doncs jo mateix era president de l’Associació d’Historiadors de Llatinoamèrica i el Carib i, al mateix, temps tenia relacions molt estretes amb l’àrea corresponent del ministeri d’afers exteriors mexicà. Uns i altres estaven disposats a col·laborar si aconseguíem un camuflatge cultural. Aquesta era la intenció i no pas un centre d’estudis dedicats a l’exili català a la FIL, com ho assegurà quatre anys després (23-X-2008), a La Vanguardia de Barcelona, un columnista de nom Julià Guillamon, que es veu que havia sentit passos però sense saber ben bé de què anava. També disposàvem de l’aixopluc de la Universitat de Guadalajara i altres cases d’estudi sud-americanes.

Es va, doncs, signar el pacte en presència del M. H. President, però qui ho va fer va ser l’Institut Ramon Llull. Això va ser un error!, malgrat que Guillamon assegura que si el “centre” no es va crear no va ser pas per “desidia de las instituciones catalanas”. Fou precisament la manca de flexibilitat d’aquesta Casa i l’exigència burocràtica de fer les coses només a la seva manera, malgrat que era molt poc el que aportarien en comparació a les institucions mexicanes. Un altre problema que no va poder salvar el Llull fou el que es creà per seguir la veta a un acadèmic català de nom Claudi Esteva Fabregat, que el Colegio de Jalisco havia salvat uns anys abans de la marginació en què va quedar a Barcelona, en jubilar-se. Aquest distingit personatge va maniobrar a Barcelona i a Mèxic per tal de reorientar el projecte amb un sentit molt més acadèmic i adquirir-ne ell el control. Precisament, en veure el canvi que es plantejava va ser quan la Universitat de Guadalajara, la meva alma mater, va decidir retirar-se. Malgrat que el senyor Guillamon, basant-se segurament en els seus coneixements de la política mexicana, assegurà que jo vaig acabar perdent pes, resulta que amb els meus amics ja havíem passat a formar part del govern de la ciutat de Zapopan i va anar d’un pèl que tres anys després no guanyéssim el de l’estat de Jalisco.

Però fou el cas que, veient l’actitud del Llull –bàsicament d’una nord americana que hi remenava les cireres– involucrat com estava en la política mexicanista i en un gran projecte historiogràfic que va concloure aquest any passat, vaig deixar-ho córrer i fer altres coses més senzilles, com ara crear un programa d’estudis de la “Impronta Catalana en México”,(a l’Institut Nacional d’Antropologia i Història), una Secció Catalana a la Biblioteca Pública de l’estat de Jalisco, que depèn de la Universitat, i donar vida a l’ACAL, l’Associació Catalanista de l’Amèrica Llatina. Pel que fa al projecte original o a la seva variant exclusivament acadèmica plantejada per l’Esteva Fabregat, cal dir que entre ells i els que li feren cas van aconseguir que se’n anés en orris.