El carrer, una alternativa

A l’atzar agraïa tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. Maria Mercè Marçal reconvertia amb aquest vers les injustícies i el patiment en força per revelar-se i alliberar-se. És clar que són els guanyadors els que dissenyen el món a la seva mida i converteixen l’èxit capitalista en injustícia social. Classes treballadores sotmeses, famílies immigrades apartades, pobresa, alcoholisme i altres drogodependències, homes de família violents i enfadats, inestabilitat emocional i afectiva, relacions deficients i insegures... Totes aquestes són realitats que molts infants han de viure cada dia a les seves llars. Quan assoleixen l’adolescència, l’educació pública no els sap atendre, tenen poques aspiracions acadèmiques i en conseqüència poques oportunitats d’aconseguir posicions socials més dignes.

Són molts tots aquests adolescents a qui la família ha abraçat poc i a qui el sistema educatiu no sap fer altra cosa que donar l’esquena. A més, conviuen amb el rebuig de la societat adulta que l’ha exclòs, són acusats d’incívics, irrespectuosos i poc compromesos. Quan això passa, el carrer és un bon lloc on créixer. Aquells a qui la vida va demanar que creixessin ràpidament tenen un lloc on conviure. La marihuana abstreu del món cruel i ofereix comoditat. Tot i haver assolit el masclisme normalitzat que impera, el carrer és un lloc inclusiu, sense els deutes de fidelitat que exigeix la família, sense l’obediència acrítica que exigeix l’escola. És un lloc obert i lliure on es poden explorar els valors de l’amistat d’una manera diferent.

per alguns joves el carrer significa un espai per alliberar-se del sistema acadèmic sense recursos per atendre’l i de l’entorn familiar desestructurat i desestructurador. Quan el món és injust, decidir sortir-ne és un pas necessari per poder-se realitzar com a persona: això permet trobar l’autonomia i la llibertat per fer un pas més cap a la maduresa.

Sigui més o menys injusta la vida, l’adolescència és sempre una de les etapes més transcendents per a la persona. És el moment on encara es té tot al davant, quan apareix la llibertat individual per primera vegada i quan es poden descobrir noves relacions amb el món. Aquesta actitud cap a la vida és tan intensa i implicada que són molts els dubtes i les pors que assolen i requereixen atenció. L’escola secundària, però, no només desatén aquesta realitat, sinó que obliga els nens i nenes a gastar les hores escoltant discursos magistrals sobre temes tan importants per a la humanitat com llunyans i intranscendents per a l’adolescent.

L’escola d’avui encara no ha aconseguit el canvi necessari per allunyar-se de l’ortodòxia i l’absurditat que ha heretat. Sovint es troba massa lluny de la tolerància a la complexitat i poc preparada per atendre els adolescents com el que són: ments lliures, somiadores i singulars. És a les escoles on l’autenticitat i la singularitat de cada nen i cada nena passa pel sedàs. Molts segueixen un camí acadèmic d’èxit, més sovint a les escoles privades i concertades, i amb classes de reforç pagades. Aquests aspiren a titulacions universitàries amb l’esperança que això els proporcioni un futur en posicions privilegiades de la societat. Són massa, però, les qualitats i les necessitats menyspreades d’adolescents que l’educació obligatòria margina per no saber atendre.

És per això que cal sumar-se a totes aquelles persones i organitzacions que reivindiquen canvis radicals en l’educació secundària obligatòria. El camí no és nou, i són molts els que ja avancen: associacions de famílies d’alumnes que es mobilitzen contra els deures i reclamen jornades acadèmiques més curtes, teòrics de l’ensenyament que aposten per avaluacions contínues i treballs per projectes, escoles amb models alternatius que treuen continguts acadèmics per intentar atendre els adolescents en totes les seves dimensions. El canvi és possible i cal exigir-lo.