Solució democràtica

El dia 2 d’octubre Catalunya no serà independent. Ni el 3. Ni el 4. Diguem-ho clar i no repetim els cants de sirena dels que deien que seríem sobirans el 10 de novembre del 2014 o el 28 de setembre del 2015. L’optimisme és positiu fins que penetra el perímetre del realisme. Si ho fa, es converteix en ineficient, perquè mitiga les possibilitats de preparar-se i respondre eficaçment a la realitat. Seria òptim que l’estratègia sobiranista estigués alineada amb els escenaris més realistes i exposada de forma transparent a tots els actors necessaris per dur-la a terme i evitar repetir els errors del 34.

Que el 2 d’Octubre Catalunya no sigui independent no vol dir que s’hagi d’abandonar l’objectiu d’assolir la secessió en l’escenari actual. Arribats fins aquí, si es tragués ara la bandera blanca, les conseqüències serien nefastes no només per a l’obtenció de la independència a curt termini, sinó per tornar a aconseguir alts nivells de mobilització popular, majoria sobiranista i fortalesa institucional en les properes dècades. Ans el contrari, el que vol dir és que cal ser conscients del poder burocràtic, mediàtic i repressiu de l’Estat espanyol per tal d’adaptar-hi l’estratègia. I, sobretot, assumir l’evidència que Espanya mai acceptarà, de forma voluntària, una solució democràtica. Això és degut a l’eficàcia de les seves estructures burocraticorepressives, al convenciment que pot aturar per la força o bé el referèndum o bé el mandat electoral d’aquest i a la creença que el bloc sobiranista no es mantindrà unit i ferm en un escenari d’escalada conflictiva i que cedirà acceptant les multes i inhabilitacions.

Aquesta visió es veu reforçada quan apareixen veus pròpies que es declaren pro referèndum però que, davant l’oposició de l’Estat, cegament o cínica, opinen que millor alentir el procés, ajornant sine die l’exercici del dret a decidir i negant l’actual finestra d’oportunitat que passa per fer canviar de posició l’Estat. No obstant, tòrcer la voluntat d’un estat per tal que accepti una solució democràtica contra la seva voluntat no és tasca fàcil ni s’aconseguirà sols amb declaracions, somriures i performances anuals. S’aconseguirà a partir de l’eficient coordinació dels fronts institucional, social i internacional.

en l’àmbit institucional, mantenir la convocatòria del referèndum (amb junta, campanya i mandat electorals) i executar-lo a fets consumats, no acatar les mesures repressives –ni les inhabilitacions ni les multes (si es paguen, només es provocarà un efecte multiplicador i es tornarà a perdre credibilitat domèstica i internacional)– i aturar potencials intents d’usurpacions de les competències executives en les pròximes setmanes. Al front social, seria òptim augmentar la incidència popular a través d’una mobilització permanent amb mesures de pressió real que mostrin el suport majoritari a favor de la solució democràtica, atreguin atenció mediàtica global, i aconseguint que el sector privat, autòcton i multinacional, també acabi pressionant per una resolució democràtica.

en l’àmbit internacional, optimitzar les complicitats internacionals de forma transversal: maximitzant els aliats naturals, les possibilitats geopolítiques i els potencials antagonismes. El descrèdit de la marca Espanya i la seva herència franquista està molt avançat en les opinions públiques i publicades d’arreu (només cal observar els reportatges dels corresponsals a Madrid del Süddeutsche Zeitung i del Finantial Times les darreres setmanes) i és clau en el relat sobiranista i l’obtenció de suports externs. Si l’Estat segueix l’envestida juridicopolicial les pròximes setmanes, aquest dany reputacional (que impacta a les agències de crèdit) augmentarà, incrementant, també des dels estats creditors, les pressions per una solució democràtica. A més, els tres fronts es reforcen mútuament: com més creïble sigui la ruptura institucional, més posicions de suport internacionals. Com més mobilització social, més atreviment del front institucional. I com més impacte global, més mobilitzacions. I així successivament.

El dia 2 d’Octubre Catalunya no serà independent. Però ho pot ser en l’escenari actual si es combinen òptimament els tres fronts en plena consonància entre institucions i la majoria democràtica, creant les condicions objectives per tal que el govern espanyol, despullat i humiliat per la desobediència institucional, agrisat per la mobilització social, pressionat pel sector privat i forçat per les cancelleries exteriors, acabi accedint a una resolució democràtica. No existeix brigada Aranzadi, articulista informat, multa milionària, manipulació informativa, manifest unionista, operació juridicopolicial, inhabilitació, detenció o estat de setge que pugui impedir una solució democràtica si s’assumeix l’existència de la finestra d’oportunitat, es pren consciència de l’envergadura i complexitat del procés de secessió i es combinen els somriures amb la determinació de creuar el Rubicó de forma conjunta i irreversible, deixant clar que la solució serà democràtica o no serà.