La torre de Dubai

Llegeixo algunes informacions sobre el gratacel més alt del món, un edifici que, potser per la seva localització, Dubai, em fa pensar en un ziggurat estiliforme, amb més aspecte d'escultura que de bloc d'habitatges, que és el que es veu que realment és. Dubai, a pesar d'estar situat en una zona del planeta on el petroli raja a pleret, és un país amb problemes de liquiditat, i encara que els impulsors de la torre no es cansen de dir que simbolitza la recuperació econòmica, també hi ha qui la considera, i transcrit textualment de la notícia d'El Mundo, «un forat negre de consum d'energia que augmentarà considerablement la petja de carboni del país». Aquesta construcció megafaraònica, que acull 1.100 habitatges el 90 per cent dels quals ja s'han venut (bufa!), em fa pensar en unes paraules que el personatge del cap de bombers de San Francisco, interpretat pel desaparegut actor Steve McQueen, deia a la pel·lícula The towering Inferno, aquí rebatejada El coloso en llamas: «Més amunt d'un setè pis, ja no es pot garantir res.» El gratacel el foc del qual el McQueen i els seus homes intentaven apagar no era tan elevat com el de Dubai, encara que en la pel·lícula apareixia com el de més altura dels existents en aquella època (1974). Del desastre de ficció vam passar, amb els anys, al desastre de veritat, el de les Torres Bessones de Nova York l'any 2001. El foc es va iniciar, com és sabut, a la part superior de la parella de colossos per l'impacte de dos avions, i el foc va provocar l'esfondrament d'aquelles estructures d'acer i formigó. Dos focs que no hi va haver forma humana de combatre i que, a més, van costar la vida a un grapat d'abnegats, i impotents, bombers. Suposo que del 1974 ençà hauran millorat molt els sistemes de seguretat, antiincendis, antisismes i antiimprevistos, i que viure al Burj Dubai, que així s'anomena l'estilitzada construcció, deu ser absolutament fantàstic. Ah, aixecar-la ha costat uns 1.047 milions d'euros, però, és clar, és un monstre que supera els 800 metres d'altitud.