Dues paraules

No arriba a entendre per què la ment se li ha paralitzat. Guarda els records justos per reconèixer la seva estimada esposa, la Isabel, i els seus tres fills. De vegades l’encerta amb el nom dels nets. Els parla bàsicament a través dels ulls. La malaltia li ha robat els passatges de la seva història. Ha perdut records a la mateixa velocitat que aquells que se l’estimen els segresten i els guarden com tresors perquè no s’esvaeixin mai. Fa massa temps que va abdicar com a rei de les trampes en els jocs de cartes. Ja no engoleix els dolços com si no hi hagués endemà. No pot comprendre el que transcorre al seu voltant. Veure com s’apaga és cruel però consola, si és que existeix consol, saber que ho farà acompanyat de les tones de petons i carícies que rep cada dia. La setmana passada, amb una dissimulada ajuda, va poder abraçar el seu novè besnet. Les hores d’abans havia emmudit. Durant tot aquell matí amb prou feines havia obert els ulls. Però en Dídac va aterrar als seus braços. Aleshores va despertar, va esbossar el somriure més tendre mai vist i li va donar la benvinguda al món com ell solia fer: “Hola, gorrión.” Les mateixes paraules amb què ja es va adreçar al seu primer net baró fa quaranta-dos anys. I que va seguir pronunciant amb tota la colla que vindria al darrere. De cop tota la família va comprendre que la felicitat, molt sovint, habita en coses tan petites com aquelles dues paraules.