Amb l’aigua a tocar

De petits ens van inculcar la por de banyar-nos després de dinar, no fos cas que tinguéssim un tall de digestió, de la mateixa manera que de grans ens volen inculcar la por de votar abans d’hora, no fos cas que ens banyéssim en l’agitada mar de la llibertat sense haver paït amb prou garanties la nostra realitat com a poble. Els grecs havien de poder decidir el futur que ells volien sense esperar que Alemanya i la UE canviessin, la primavera àrab podia rebel·lar-se contra els sàtrapes que dirigien aquells països sense esperar que aquests sàtrapes es reformessin per si sols. Però els catalans no podem fer cap revolució pacífica perquè hem d’esperar que primer la faci Espanya: tots els pobles tenen dret a decidir el seu futur, però alguns pobles poden decidir més que d’altres.

Perquè aquí rau el problema: reconèixer si som un poble amb aparell digestiu propi, o bé si som la víscera digestiva d’algú altre. Espanya es veu a ella mateixa com un sol cos i considera impossible que l’estómac pugui decidir separar-se’n per ell mateix. Per al nacionalisme espanyol tot això dels catalans és un problema d’anatomia, no de democràcia. Amb una víscera no hi ha res a discutir, sinó tan sols administrar-hi els medicaments adequats amb receptes signades pels doctors del Tribunal Constitucional. És d’agrair que la direcció espanyola de Podem opti per teràpies naturals i homeopàtiques, però aquestes només funcionen si tot el pacient hi creu de veres, i no canvien l’enfocament de fons del diagnòstic: una víscera no pot decidir per ella mateixa, qui ha de canviar és tot el cos.

Amb el temps, vam adonar-nos que aquell paternalisme patidor sobre els talls de digestió no era del tot racional. Vam descobrir que no era blanc o negre, igual que vam descobrir que som un cos individual, i no vivim a l’estómac de ningú. Per no tenir un tall, el que cal evitar és un canvi brusc en la temperatura corporal. No llançar-se de cap en l’aigua freda, sinó entrar-hi de manera calmada i ordenada. Fa set anys que païm que volem exercir el dret a decidir. Fins i tot el més comú dels metges consideraria que és temps més que suficient, i que més perillós i estúpid resultaria quedar-se plantats a la sorra, esperant hores i hores amb tota la solana caient al damunt nostre, i acabar a urgències, ressecs i deshidratats, quan teníem l’aigua a tocar.