Respecte pel Quebec

Sempre és bo tornar a les fonts. I en matèria de secessionisme una de les principals és el Quebec. I això que els moviments independentistes quebequesos fa temps que no passen el seu millor moment i que ara per ara ningú entrelluca una nova consulta a mitjà termini. Potser la clau és com es va enfocar la reivindicació quebequesa pel govern federal que ha derivat en una certa confortabilitat de l’Estat francès dins del Canadà malgrat que el corrent de fons persisteix. La derrota secessionista en els referèndums del 1980 i el 1995 va ser un punt d’inflexió, però molt més important és que el govern canadenc no va aprofitar l’oportunitat per fer estelles, ans al contrari. El 2006 el Parlament del Canadà va reconèixer el caràcter de nació del Quebec, el francès és l’única llengua oficial i és cooficial amb l’anglès a la resta del territori canadenc, el principal carrer de Montreal porta el nom del líder independentista René Lévesque i la bandera de la flor de lis oneja en solitari en la majoria d’edificis públics, només per esmentar alguns exemples. Tan significatiu com que el Museu Canadenc de la Història té la seu a Gatineau, el poble veí de la capital Ottawa però al costat quebequès i que el tractament del procés independentista sigui exquisit, amb equilibri polític i històric. Des de la històrica imatge de De Gaulle cridant Vive le Québec libre!, fins a les opinions dels líders i la propaganda dels dos bàndols, l’exhibició és un exercici excel·lent de tolerància i acord. Ningú pot saber si el Quebec tornarà a les urnes per decidir sobre el seu autogovern, però mentrestant la política ha sabut reconduir el respecte a les seves legítimes aspiracions.