Violència

La imatge és realment impactant. Desenes de persones mirant, no diria impassibles però sí inactives, com tres homes apallissen un noi en una discoteca fins a la mort. No vull fer una crítica als que no van actuar perquè tampoc sé com hauria reaccionat jo en una situació com aquesta. Però sí que la imatge ens hauria de fer reflexionar a tots. La força, la intimidació i la violència tenen encara, en una societat moderna i avançada com la nostra, una supremacia que subjuga la resta, encara que la proporció sigui tres contra cent. Situacions extremes com la que va ocórrer a Lloret de Mar generen una mena de por col·lectiva que ens paralitza, malgrat que veiem que algú té problemes. Però el risc que suposa implicar-s’hi fa que hi hagi pocs valents. L’inconscient et diu que no has d’entrar en el conflicte perquè tu podries ser el que acabés malament i una mena d’egoisme autoprotector et fa desdir d’aturar-ho. I, fins i tot, te n’allunyes, com si aquell que no ho veu no té culpa de no fer-hi res.

A Lloret, tres homes especialitzats en la lluita deixen estabornit un jove en una discoteca i surten sense que ningú els aturi, fins que no els troba la policia al carrer i els porta a la garjola. Algú hauria d’haver reaccionat? O la tragèdia hauria estat encara pitjor? Difícil de dir. Però el vídeo que s’ha difós per tots els mitjans de comunicació fa posar realment la pell de gallina: amb la discoteca plena de gom a gom, l’agressor colpejant a tort i dret, i la gent fent rotllana... i on eren els treballadors de seguretat del local? Un valent no hauria pogut fer res. Ni dos, ni tres, segurament. Però hi havia tanta gent... D’acord, la violència dels agressors era realment extrema i no és una situació fàcil de gestionar. Però podria ser un exemple d’aquesta manera que tenim d’entendre la convivència o, millor dit, la supervivència. Un problema que comença ja en l’etapa de la infància, en què no lidera el grup el més intel·ligent sinó el més fort o el que més intimida. I, un cop adults, es busca la comoditat de no entrar en conflicte amb el busca-raons de torn. No combreguem amb aquella manera de fer. Més encara, la rebutgem fermament. Però no entrem en una dialèctica amb el personatge en qüestió per mandra, desídia o perquè creiem que no val la pena. I ells continuen creient que la força, la violència i la intimidació els fan superiors. Són ignorants però no se n’adonen, per culpa una mica de tots.