Auge de la cita

Com aquelles fites assolides per la rereguarda (el sentit que decreta que no hi ha sentit, el desig d’inhibir el desig, el llenguatge que anul·la el llenguatge…), les andanades intel·lectualistes en contra del referèndum de l’1-0 han suscitat un imparable festival de citacions. Màrius Carol usa i abusa de Marinetti (“la més gran bellesa era un automòbil rugint que sembla córrer sobre la metralla”). Javier Cercas apel·la a Isaiah Berlin per lamentar que ningú apel·li a Isaiah Berlin. Més intravenós i popular, Sergi Pàmies selecciona un diàleg de Goldfinger. Joan Botella, president de Federalistes d’Esquerres, invoca Brecht per exposar la soledat central dels paladins que, com ell, s’enfronten al referèndum: “Ah, quins temps, aquests, en què cal lluitar pel que és evident!” Francisco Rico aprofita, amb gràcia un cop més, el filó inesgotable de Cervantes. Jorge Herralde convoca d’una sola tacada Ortega y Gasset, Guillermo el travieso, don Tancredo, Ionesco i Zipi y Zape. Fernando Savater, en una finta que consisteix precisament a no fintar, activa el circuit retroalimentari i aquest cop cita, cita només, Isabel Coixet.

Sospito que tanta inflació intertextual i tants endeutaments retòrics provenen del fet de no haver mirat l’independentisme als ulls i de no haver-li reconegut un pla d’igualtat humana i política. Davant d’aquest auge, cal validar l’antivalidació: “La cita és la crossa del coix” (Josep Pla); “El llenguatge també pot servir per amagar que no hi ha pensament o voluntat” (Søren Kierkegaard); “Els mots, en veritat/no són sols per entendre’ns pel que signifiquen/sinó per descobrir el que, transparents, oculten” (Joan Vinyoli). “Uf, va dir ell” (Quim Monzó).