Flamencs

Aquesta setmana em tocava escriure un article just arribat de vacances. I em venia molt de gust fer-ho sobre flamencs. De fet, sobre la moda de fer-se fotos amb un flamenc inflable, que és el que fan les influencers i el que torna boig a joves, adolescents i no tan joves. Els semblarà una ximpleria, però l’anècdota explica una realitat, una categoria. Que els mitjans tradicionals, els diaris especialment, van cap a una banda. I les noves generacions, el futur, cap a una altra. Les valoracions ja les farà cadascú, perquè tot té coses bones i dolentes. Però no és cap ximpleria. Per exemple: té sentit que els diaris encara publiquin la programació de les televisions generalistes, que cada cop es mira menys gent? En fi. Aquesta era una reflexió després d’uns dies de vacances d’un estiu que es preveia una cosa i n’ha sigut una altra. Com ha de ser. Perquè la informació no és una cosa que t’apuntis en una agenda. I el caos del Prat o el debat sobre el turisme no estaven previstos.

I tampoc l’atac terrorista de dijous. Un atac que ens ha fet emmudir. Que ens ha fet plorar. A l’inici hi ha el xoc i la preocupació. Després, la necessitat d’informació. I amb la velocitat actual, la reflexió i l’anàlisi arriben immediatament. I desitges que, davant de la desgràcia, el comportament de polítics i mitjans de comunicació sigui impecable. Com ho ha sigut el dels Mossos d’Esquadra, els serveis d’emergència, la nostra sanitat, els nostres mitjans públics i la nostra societat. Malgrat els entrebancs que tots ells han patit. Les nostres, sí, estructures d’estat. Per això, perquè no vols que passi, fan més ràbia els editorials d’El Mundo i, especialment, d’El País. Perquè és indecent que l’endemà d’un atemptat que ha tingut la resposta exemplar que ha tingut, escriguin que els partits catalans han de tornar a la realitat i treballar en els problemes reals. O reflexionar sobre la política d’acollida vinculada a l’independentisme. Però després me’n recordo dels flamencs inflables. I se m’escapa un somriure.