Opinió

Tribuna

La desolació de Cassandra

“Quin sentit té vendre les armes als nostres potencials enemics?

Tinc tots els meus dubtes sobre el paper abans d’escriure i, amb ells, l’amargor absoluta, el silenci acusador i la indignació a flor de pell. Em barrina el cervell aquella cita de Ciceró al Senat de la República de Roma: fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? No serà ja arribada l’hora de liquidar-la? Haurem d’esperar encara uns quants morts més? I quant de síndrome d’Estocolm davant dels assassins que embruten el nom d’Al·là amb llurs crims? Quants imams més, orbs de fanatisme, caldrà processar? I per què no expulsar del nostre territori? És una lletania d’interrogants que m’afligeixen en aquesta hora tràgica de la Barcelona colpejada i de tants innocents amb la vida destrossada o trencada, el bé més preat, exceptuats els salvatges terroristes a l’expectativa de les setanta verges del paradís. Però, en quina ment cap que Déu premiï l’assassinat? És veritablement la religió la que predica l’odi?

No esdevé fàcil racionalitzar aquest desastre, ni menys encara admetre el síndrome d’Estocolm, entestats a veure pietat on neixen l’odi, la venjança i el ressentiment. Fins on arribarà la paciència d’Occident davant tanta fellonia? Em resta per veure el gran debat al Parlament de la UE sobre el terrorisme cec d’odi. Em falta veure el compromís cert dels governs d’Europa davant aital desafiament. Em falta veure i escoltar les seves respostes, raonaments i estratègies. De moment, només s’ouen silencis, lamentacions i un cert grau de covardia. Hauran llegit aquests polítics ignorants la teoria de Samuel Huntington sobre el conflicte de les civilitzacions? Hauran descobert que Erdogan és el que és i no pas el que ells creien que era? Van conèixer la desesperació d’Oriana Falacci en els seus darrers llibres poc abans de morir? Entendran el fracàs de la doctrina imberbe de la multiculturalitat davant de l’única vàlida de la pluralitat o pluralisme? Si no ho van fer, que vagin a il·lustrar-se en la lectura de Giovanni Sartori, el gran mestre florentí de la Columbia University. Els islamistes invaliden absolutament la multiculturalitat que, en tot cas, utilitzen en un primer pas d’instal·lació per acabar després amb ella.

Em turmenta un altre dubte. Hauran llegit amb deteniment el darrer llibre de Richard Nixon sobre la Tercera Guerra Mundial? Aconsellaria a l’Editorial Planeta la seva reedició comentada per a polítics i governants ignars, tal com va fer Napoleó amb El Príncep, de Maquiavel. Que s’assabentin aquests senyors que diuen vetllar per les nostres vides que la guerra ha canviat les seves formes i estratègies i els seus condicionaments. Nixon, a la darreria dels anys 70, ho expressava de manera molt clara: les guerres seran locals, regionals, de guerrilles, de bandositats, de terroristes i de “les intel·ligències”, amb llurs metodologies. Ja no de declaracions formals d’estats com a tals, ni d’exèrcits convencionals, ni de fronts formals, etc. Avui són guerres salvatges, sense soldats i amb victòries civils. Caldrà reconfigurar els exèrcits professionals? Avui s’imposen les polítiques preventives i les prospectives de les revisions d’intel·ligència i d’informació. Son útils en aquests conflictes les pesades maquinàries de les guerres convencionals segons les doctrines de Clausewitz?

Cassandra va cridar, plorar, avisar i profetitzar la destrucció de Troia fins a la desesperació. Ningú no la va escoltar, perquè la societat hi era distreta, com l’Europa de 1914, tal com ho narra a les seves memòries El món d’ahir Stefan Zweig. Ceguesa? Sordesa? N’han reparat els polítics del moment present, esmaperduts en una altra sort de conteses, d’interessos o de polítiques? Que reflexionin sobre l’estúpid bonisme; que reconsiderin les polítiques de privilegis que beneficien els qui els neguen elementals drets humans a llurs països d’origen. O és que no ha de regir un principi axiomàtic de correspondència?

Finalment, per què els ciutadans hem de sofrir les conseqüències de guerres que no són nostres (Afganistan, Iraq, Kuwait, Síria), que només serveixen interessos econòmics i personalistes, que obliden els drets humans, a l’hora de negociar amb els sàtrapes del golf Pèrsic, o que cerquen només les reserves energètiques d’aquells deserts? Quin sentit té vendre les armes als nostres potencials enemics? Les armes massives alimenten els odis, les guerres i els interessos espuris. Que llegeixin el capítol sobre les guerres del petroli del llibre de Christine Ockrent Secretos de estado i veuran el que sosté el comte de Maranches, quinze anys al cap del Servei d’Intel·ligència Francès. Que aprenguin aquests polítics que només parlen –sovint sense senderi– i quasi mai llegeixen. L’experiència és un grau, i això ells haurien de saber-ho.

Unes guerres del petroli que només han servit per enriquir les oligarquies econòmiques i limitar el desenvolupament d’altres energies alternatives, en les quals res tenen a fer les satrapies petrolieres, si s’apliquen a l’electricitat, l’hidrogen i als usos més habituals de l’economia i cultura nostrades. Per què impedeixen l’ús del cotxe elèctric, o amb energia d’hidrogen, tots dos ja desenvolupats? Interessos personals de les grans corporacions multinacionals. És l’economia per a l’home, o l’home per a l’economia? Arribat a aquest punt del raonament i després d’haver llegit fa anys La economía del hidrógeno, de Rifkin, tan sols em resta compadir Cassandra i implorar l’Altíssim i Misericordiós que il·lumini els nostres governants i que retorni a les nostres llars el vell i gastat sentit comú. Seny i més seny!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.