Pòquer

Hem passat una prova terrorífica i ens n’hem sortit amb bona nota. Especialment, la societat catalana, que ha reaccionat amb civisme; també els Mossos, el rigor dels quals no és discutible; i igualment el govern català, que ha donat més d’una lliçó a l’orgullós i neci govern espanyol. En qualsevol país del món, el que diu que és el cap de govern de tothom es presenta immediatament davant un atac terrorista. Rajoy va donar la cara l’endemà i no va dir res que tingués cap mena d’importància. Sense parlar dels diners que ens deuen en seguretat.

A sobre, hem hagut d’aguantar els improperis més despietats i del pitjor gust imaginable en la xarxa, fins a extrems que queda clar que ni ells ens reconeixen com a espanyols ni nosaltres ens en sentim. Ha estat vergonyós. I ha estat una fàbrica d’independentistes.

Em preocupa, però, que la independència hagi quedat arraconada en uns moments dramàtics. Perquè el projecte de futur no el poden escapçar un grapat de fanàtics assassins, en l’ànim dels quals la religió no té la més mínima importància.

Hem aparcat el nostre futur? L’embat, del qual hem sortit tan forts –de dol, però forts–, ens ha tallat les ales? Ens ha desviat dels reals objectius d’una societat que mai no s’ha rendit del tot? Seria de doldre que, tot i no ser el seu objectiu, els terroristes ens condicionessin. Tinc l’esperança que no sigui així, però no veig senyals clars al meu voltant.

A veure si ho entenem: els fets luctuosos, la fúria irracional dels fanàtics, poden més que nosaltres i els nostres projectes?

Algú ha parlat d’unitat. Molt bé. Jo només he vist una unitat voluntariosa per part nostra, però absolutament res més.

Quan van repartir les cartes de la història, per ara sempre ens han tocat males jugades. Ara tenim un pòquer. Hem de jugar, doncs. Ningú amb dos dits de front es deixaria entabanar per un terrible entrebanc, ni cediria la sobirania –actual o futura–, tenint com tenim tan bon joc a les mans.

No cedim. Ara, no.