Ritual de Platja d’Aro

Gràcies a uns amics que hi tenen un apartament, cada agost em reservo un dia per seguir el ritual dels estiuejants de Platja d’Aro. Primer de tot, matí de platja. Avui bufa una mica de tramuntana i les ones són crespes, però el mar accepta el bany. Amb ones així, de petit ens havíem divertit molt. Ara s’enarboren banderes grogues o vermelles, els efectius de la Creu Roja vigilen a peu o enfilats en unes torres amb visera i els pares retenen els nens a prop seu. Tot i així la gent s’ofega. M’expliquen que un restaurant del passeig marítim ha tingut dos dies “tancat per defunció”. Un dels amos s’havia tirat a mar i no n’havia sortit amb vida. S’ofegava tanta gent, abans de les precaucions, o és que abans no hi havia estadístiques?

A Mataró, les senyores exposen els pits al sol amb molta més quantitat que aquí. M’havien dit que era per prescripció facultativa. Els metges de Platja d’Aro deuen ser d’una altra opinió. La medicina és vacil·lant. En qualsevol cas, les partidàries del topless, aquí o allà, són en gran majoria de mitja edat en amunt. Tapar-se deu ser senyal de joventut sana.

Una dutxa, esbandir els “vestits” de bany, i a dinar. A l’arròs servit per un restaurant de platja, li falta una mica de malícia, però pot passar. El cambrer s’equivoca: té la pulsió de servir-nos els plats de la taula de costat. Li preguntem si ens acabarà molestant el sol i ens diu que desconeix la trajectòria del sol de Platja d’Aro.

Els amics ens porten a fer una excursioneta pel camí de ronda de s’Agaró. Sempre que em trobo en aquest paratge de pins, roques i aigua apetitosa penso en aquell milionari de Texas que mentre mira com els seus pous extreuen petroli somia amb els ulls mig tancats que es troba aquí, a s’Agaró, o en un lloc aproximat. El milionaris som nosaltres, i tan pobres com som...

A Platja d’Aro les excursions de mitja tarda serveixen per fer temps abans d’anar de botigues. O d’asseure’s en un bar, que és el que faig jo, veient la gent com passa i va de botigues. Cada any, el mateix bar, el Bona. En Santi Anglada m’hi va acostumar i ara hi vaig en homenatge i record seu. La pregunta de sempre, que també em suggereix el passeig de Gràcia: aquesta gent vestida de qualsevol manera que va pel carrer, quan es posa la roba que amb tant desfici i després de rumiar-s’ho mil vegades compra a les botigues? El “me l’emporto posat” aquí no funciona. M’informen que el parc d’atraccions infantil que hi ha al passeig ha estat adquirit per Zara. “Els nens ja s’entretenen amb altres coses.” Es veu que a tothom li estranyava molt que Zara encara no tingués botiga a Platja d’Aro.

La jornada acaba a La Tagliatela, pizzeria catalana que falsifica l’italià dels cartells. Les pizzes enormes que serveix anuncien el sol del matí.