De reüll
La gran estafa
Corrien els feliços 2000. I la parella es va comprar un piset sobre plànol (sí, petit però quadrat, i amb bones vistes!) perquè tothom els alertava i els deia: “No trigueu! Que els preus no pararan de pujar!” I tenien raó. Els preus no van parar de pujar. Van tenir sort. La parella podia viure bé al pis petit perquè no hi era mai i tot el dia treballava. Amb els anys es va haver de canviar i anar de lloguer a un pis més gran perquè comprar ja era impossible. Fa dies que torno a veure cartells que es venen pisos sobre plànol (no ens van dir els experts en economia que això no tornaria a passar?). I també hi ha gent sola, parelles, amb fills o sense, desesperats buscant pisos de lloguer. Massa cars, massa petits, massa atrotinats. Són les generacions que han acabat atrapades entre hipoteques i lloguers difícils d’assumir. Entre la inseguretat de si podràs pagar la següent quota o de si et renovaran el contracte. I darrere, les immobiliàries, que tornen a créixer com bolets i auguren bons temps per al seu negoci. Podríem fer veure que som un país europeu i que la mobilitat laboral fa modern, podríem anar a viure a llocs més assequibles, és clar que sí. Desenganyem-nos: som mediterranis i a la majoria li agrada viure al poble on va néixer, prop dels seus. És el problema quan l’habitatge es converteix en un dels principals motors econòmics d’un país i quan s’albira que es tornaran a cometre els mateixos errors.