Tribuna
Barcelona
Després dels terribles dies que ens han fet adonar de la vulnerabilitat amb què vivim, entrem en una etapa d’anàlisi de les causes que ens han portat fins aquí. Un piló de qüestions s’enllacen sense control, una darrere l’altra, com les baules d’una cadena. El cas de Barcelona seria semblant al de Niça. Però amb una gran diferència. Aquí es tractava de realitzar un gran atac escampat per la ciutat. El perquè a Barcelona la destrossa havia de ser superior a la de cap altre lloc d’Europa, fins a aquest moment, porta a una resposta que ha sorgit d’algun comentari gens tranquil·litzador. És el que apunta que els gihadistes volen recuperar l’al-Àndalus, tema en què no ens aturarem per no caure en la trampa dels terroristes. Enllaçant amb aquest aspecte, ens preguntem com és possible que els nois hagin estat abduïts per un fanàtic. Que de ciutadans joves amb una vida absolutament integrada a la ciutat on vivien hagin passat a ser capaços de jugar-se la vida i entrar en un atemptat semblant.
Però aquest aspecte, que s’ha remarcat tant, no em sembla especialment misteriós. Qui no ha vist gent jove obsessionada amb ideologies de tota mena, que els porten sovint a l’autodestrucció, sense armes, això sí. Obsessions diverses que no poden superar? La joventut primera és la més procliu als idealismes.
El tema s’enganxa a preguntar-nos per què els atacs s’escampen per les ciutats significatives d’Europa: París, Londres, Brussel·les, Berlín. Deu ser que s’instal·la un terrorisme de nova espècie, subterrani, amagat dins els aspectes més corrents de la nostra quotidianitat, silenciós, que s’escola com una serp? Un terrorisme que, és clar, necessita persones amb una rentada de cervell absoluta, perquè no els demana lluitar sinó directament morir.
Temes enllaçats que caldrà estudiar a fons. Temes que no volen fressa, que s’han de dur amb una discreció total. No pas en 140 caràcters ni en llargs circumloquis. Ni tertúlies de cafè emeses pels mitjans de ressonància.
I, l’aspecte més greu, el de culpabilitzar tota persona de religió musulmana d’uns actes estrictament minoritaris. Potser, en aquest sentit, ja seria hora d’obrir un gran debat conjunt a escala europea, posant damunt la taula totes les cartes girades, les del senzill costumari i les que entren en aspectes estructurals. Destriant quin pertany a què. I, tot seguit, legislar. Seria hora que, amb un xoc de civilitzacions tan brutal com el que vivim, es destriés el gra de la palla, que s’albirés si portar un mocador al cap, com feien les nostres àvies, té res a veure amb la vulneració dels drets de la dona, de totes les dones, siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin, i que fa referència a la nostra llibertat comuna. Aquesta llibertat que a les dones occidentals tant ens ha costat conquerir, per la qual també lluiten nombroses dones del Magreb des de fa temps, i que totes juntes no ens deixarem prendre.