de reüll

Ser o no ser (una nació)

Que Catalunya és una nació no depèn –només faltaria!– de la decisió de deu magistrats

Ser o no ser una nació, aquesta és la qüestió. La inclusió de la definició de Catalunya com a nació ja va ser un dels cavalls de batalla de la llarga i cansada negociació de l'Estatut. En el del 30 de setembre del 2005 –sí, aquell que va aprovar el Parlament– figurava en el primer article del títol preliminar. «Catalunya és una nació.» Clar i curt, deia un text contra el qual, l'endemà mateix d'aconseguir el suport majoritari de la cambra catalana, el PSC va presentar recurs amb al·legacions i al qual Alfonso Guerra va passar el seu particular «ribot» en el pas pel Congrés. Va ser el pacte entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero, però, el que va fer saltar nació de l'articulat al preàmbul, que no té validesa jurídica. Amb una carambola literària, a més. Com que el «Catalunya és una nació» era massa fort per a determinades sensibilitats, es va optar per fer memòria i recordar que el Parlament, «recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària». Per si no havia quedat prou clar, el text remet al reconeixement que en fa la Constitució espanyola «com a nacionalitat», equiparant així les dues fórmules. Tot plegat, un plantejament enrevessat i rocambolesc que pretenia combinar sense que ningú prengués mal la voluntat catalana de definir-se com a nació amb els recels del PSOE que ho fes.

Ni totes les piruetes del món van evitar que el PP ni el Defensor del Pueblo recorressin contra l'Estatut al Tribunal Constitucional. I la definició de nació, malgrat que no té validesa jurídica, és, com no podia ser d'una altra manera, un dels punts de més debat i més sensibles. El País publicava diumenge que els magistrats del TC estarien embrancats en una discussió per buscar algun tipus de resolució on quedi clar, claríssim, que l'única nació és l'espanyola. Poden dir el que vulguin. Que Catalunya sigui o no sigui una nació no depèn –només faltaria!– de la decisió de deu magistrats que han estat elegits políticament. En l'any que ha acabat, la Generalitat ha celebrat els seus 650 anys, una efemèride que poques institucions a Europa podrien commemorar. Per això té raó el president de la Generalitat quan diu que la voluntat d'autogovern de Catalunya no depèn d'un pronunciament, i també té raó el vicepresident quan treu importància al dictamen del Constitucional. Catalunya és una nació, agradi a qui agradi, dolgui a qui dolgui. El que és greu i lamentable és que, a hores d'ara, encara no es pugui reconèixer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.