Cercas i la democràcia

Afirmava Javier Cercas fa poc en un article a El País, un diari ficat (com tants d’altres) en plena batalla pel relat nacional, que els votants de la CUP i els de Junts pel Sí cobren més que els votants de partits com ara el PP o el PSOE. “Eureka!”, devia exclamar. I això li servia per dir, en resum, que el “prusés” (com l’anomena un altre “equidistant” d’esquerres, Javier Pérez de Andújar) és cosa de rics. Que els aburgesats catalans volem separar-nos dels desemparats andalusos o extremenys, i que això fa molt poc d’esquerres, i que els de Durruti sí que eren pàries desheretats perillosos per al poder. També deia que el referèndum que farem és equiparable als que feien Franco i Hitler, cosa en què coincideixen unànimement els cunyats rics i els cunyats pobres. Ah, i que votar no és l’única cosa que conforma una democràcia. Només cal mirar el diccionari i la Viquipèdia, però no passa res: sumem-hi el requisit de la separació de poders i el respecte als drets humans, d’acord. Tot i així, no sé on veure que l’1 d’octubre no sigui una cosa democràtica. L’equidistant conclusió de Cercas, si ho hem entès bé, és que només és democràtic allò que diu la Constitució Espanyola. Molt cosmopolita. Molt d’esquerres, també, Javier.

Però bé, anem als rics i als pobres. Els rics, com tothom sap, són els que es manifesten l’11 de setembre. Tots hem pogut veure imatges de nens amb roba de marca, senyores enjoiades, homes amb segones i terceres residències i iots que s’aplegaven a la Via Catalana o que xiulaven el rei. Jo mateix m’hi desplaço sempre amb el meu Ferrari i vigilo molt bé que no em toqui un tram amb gent massa pobra o amb algun aturat de llarga durada, que és una espècie exòtica per a mi. Aquests són exclusivament terreny Durruti. O terreny Salvador Seguí, per exemple: aquell que deia “nosaltres som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe”. Però d’aquest no en parles, Javier, suposo que perquè era catalanista i per tant devia ser de classe benestant. La CUP no té herència ideològica pròpia i diferenciada, el catalanisme no ha tingut anarquistes ni sindicalistes. No, ui, on vas a parar.

Però hi havia un altre especialista, Javier, en això de diferenciar entre rics i pobres. Algú que sabia com ningú atacar els interessos de la pèrfida i riquíssima burgesia catalanista, un altre heroi de la classe obrera que de fet va guanyar nombroses eleccions a Barcelona (la qual cosa, per cert, el fa molt més representatiu i democràtic que Durruti o que el Noi del Sucre): Don Alejandro Lerroux. Te l’has deixat, Javier. El “redentor del pueblo”, l’Emperador del Paral·lel, el de les “meriendas republicanas”. Ell també deia coses com ara que el catalanisme “es el hijo degenerado de un contubernio monstruoso y de gente bien”. Ell no era Durruti, és clar, ell no promovia l’abolició de la propietat privada, però sí que actuava contra les classes opressores i a favor de l’obrer desemparat (desemparat com els andalusos que esmentes, Javier: ell venia precisament d’Andalusia). Un federalista que, això sí, creia que els Mossos d’Esquadra havien de circumscriure’s a l’àmbit rural no fos cas que “se quiera organizar un ejército que el día de mañana pudiera levantarse frente a la soberanía de España”. Tampoc estava a favor d’una hisenda pròpia, ni d’un Estatut gaire ofensiu per al poder central. Tot un tros de republicà que, curiosament, va acabar donant suport a Franco. Sí, el dels referèndums.

No és només que la CUP tingui uns antecedents ideològics propis i diferenciats, Javier, sinó que altra gent ja havia dit coses com les que dius tu. Ja ho veus. Tu no ets tan cursi com Lerroux, ja ho sé, tu no descriuries els Pirineus com una diadema peninsular, però sí que has relacionat directament l’independentisme amb la riquesa dels votants. Tot discurs té la seva escola, com això de barrejar l’1 d’octubre amb Hitler: ell també associava els rics catalanistes amb Wagner, en contrast amb el teatre Apolo dels proletaris. Tanta ceguesa no ofèn, més aviat reconforta: si aquests són els arguments unionistes o “equidistants”, la desesperació és més gran del que em pensava. Només espero que, quan succeeixi el que ha de succeir, no proposis la mateixa resposta que la de la mateixa escola ideològica: “No me digáis que condene la violencia iracunda con la que los representantes del Ejército vengaron la patria en Barcelona”.