Vagues a l’aeroport

Aquest estiu havia de ser l’estiu dels rècords a l’aeroport del Prat. I així ho ha estat. Però només en part. L’ampliació de rutes de llarg radi i les bones xifres de trànsit –al juliol es van superar per primer cop en un mes els 5 milions de passatgers–, no han pogut evitar que la imatge que ens quedi del Prat sigui la de milers de persones fent cues quilomètriques en espera de passar els controls de seguretat. La vaga convocada (i desconvocada a partir dels atemptats) pels treballadors de la concessionària Eulen ha generat una certa sensació de país de tercera, i al setembre arribaran més aturades tant dels treballadors d’Eulen com dels d’Ilunion, encarregada de la inspecció de l’equipatge i la seguretat a les terminals. Aquesta crisi ens hauria de fer pensar en quins han de ser els criteris a l’hora d’externalitzar serveis. El preu no pot ser la peça clau. Les empreses que guanyen concessions han de ser sobretot capaces d’oferir aquest servei amb qualitat i de prestar-lo amb estabilitat, i això generalment implica també tractar bé els seus treballadors. I també hem de ser exigents amb els gestors que externalitzen i se’n desentenen (és a dir, Aena). Però el que ha passat al Prat també ens hauria de fer pensar en com equilibrar la legítima defensa del dret de vaga amb la garantia sobre serveis bàsics per al funcionament del país. No és un debat senzill, segur, però en podem començar a parlar, no?