Què volien aquesta gent...

1. De les moltes fal·làcies escampades arran de la manifestació del dia 26, la més notòria serà la que vol atribuir la humiliació del rei i la seva cort a l’independentisme, quan el soroll de fons a la desfilada del rei ens diu tota una altra cosa: era la gent aplegada a les voreres, que l’escridassava. El gruix independentista hi quedava molt enrere, i els seus crits –en cap cas, a favor de la independència– no podien de cap manera interferir en l’eixordadora cridòria que va servir de música de fons al rei Borbó. La fal·làcia voldria polaritzar la manifestació entre una monarquia solidària amb les víctimes i una minoria de fanàtics sense humanitat –excepte si es prescindeix, naturalment, del contingut explícit dels seus eslògans en favor de la pau–. La gent de Barcelona, independentista o no, haurà dit al món el seu rebuig a les guerres, a l’extremisme violent –com diu la Míriam Hatibi–, als mercaders d’armes, al feixisme. La presència dels agents polítics dels fabricants i venedors d’armes a la manifestació de dissabte va ser una immoralitat d’estat. Per a ells, les víctimes tenien el mateix valor que el “soldat desconegut”, a la tomba del qual s’hi fa de tant en tant l’ofrena floral d’ofici. Però, aquí, a Catalunya, encara en tenim molts, de soldats desconeguts, als fossars de cuneta, per emocionar-nos amb les cerimònies del mateix Estat que els nega el reconeixement. En última instància, el que no s’ha perdonat a Barcelona i, amb ella, a Catalunya, és la solidaritat amb les víctimes des de la nostra posició en el món i no pas des de la que ens volia imposar la hipocresia d’estat. Per rematar la tasca deformadora, silenci absolut sobre el discurs a Ripoll en l’homenatge a les víctimes, on el colpidor discurs de la germana d’un dels nois atrapats en la xarxa del Daesh en revelava el triple dolor de familiar, de membre d’una comunitat, de veïna d’un poble.

2. Però, com sigui que els diaris ja n’han fet història, del desacatament, ara toca de posar-se en el sempre agraït terreny de la legalitat. Que una majoria parlamentària presenti un projecte de llei de transitorietat jurídica l’exposició de motius de la qual afirma que no es produiran buits legals; que la transició es farà de manera ordenada i gradual, i amb plena seguretat jurídica; que garanteix la màxima continuïtat de les normes locals, autonòmiques, estatals, europees i internacionals vigents; que la sobirania nacional resideix en el poble de Catalunya; que el nou estat serà una república de dret, democràtica i social –allò que se’n diu un estat de dret; que es proclama el respecte pel dret de la Unió Europea i pel dret internacional; que vol garantir que la llibertat del futur poder constituent no resulti condicionada per decisions preses en aquesta etapa transitòria; que vol assegurar la màxima continuïtat possible a la regulació existent amb les novetats indispensables al funcionament de la nova república; que garanteix la continuïtat dels drets i deures de la ciutadania i de les persones estrangeres remetent als drets constitucionals, estatutaris i internacionals vigents; que estableix els requisits per tenir-ne la ciutadania; que respecta les continuïtats de l’aparell judicial, etcètera, etcètera, tot això és paper mullat per a les editorials dels diaris del règim, que ho consideren un pas cap a l’“autocràcia”, a la manera de Putin a Crimea (!). Mentrestant, un diputat al Parlament ens amenaça amb dicteris de primer de dret, perquè, diu, “les normes obliguen perquè tenen un estat darrere i que [sic] els estats les imposen perquè disposen de l’ús de la força” –encara com no ens ha recordat Fraga i el monopoli del carrer. I un diputat de Podemos al Congreso recalca que “los adversarios (inteligentes) aguardarán el momento de máxima fragilidad para asestar el golpe más duro” i que “apostar por una distribución identitaria de alineamientos fijos comporta (...) dilapidar el capital político conquistado”. És a dir, ens aconsellen: vostès vagin reivindicant el dret de decidir, guanyin una majoria parlamentària, desenvolupin lleis, disposin-se a donar la paraula al seu poble, però, com que no tenen la força de l’Estat, aquest els doblegarà i s’hauran gastat el capital (!?) guanyat quan el vulguin convertir en riquesa real, en poder propi, en capacitat de fer pel seu compte. I es proclamen d’esquerres, els quimèrics!

3. Deixo per a un altre dia el tema de l’oficialitat de les llengües, que crec innecessari en la llei de transitorietat: tu pots triar la llengua oficial que digui la llei, però el problema comença quan la llengua triada no té ús social...