L’ombra dels Franco

A finals del segle XIX l’escriptora gallega Emilia Pardo Bazán es va construir un pazo a Meiras, prop de la ria de Betanzos. Durant la Guerra Civil, els milicians varen assassinar els hereus, el seu fill i l’únic net que tenia, i el casalot va passar a la filla i la nora. Els llepaculs feixistes de la zona varen aprofitar l’ocasió per “comprar-los” la propietat a través d’una subscripció popular manu militari, per regalar-la al dictador Franco. I fins ara, que els acòlits del general han concedit a la Fundación Francisco Franco la gestió de les visites que obligatòriament han d’acceptar, perquè el 2008 el pazo va ser declarat bé d’interès cultural. L’existència d’una institució destinada a enaltir la figura d’un colpista que se’n va anar a l’altre barri amb milers de crims sobre la consciencia, és repugnant. Però que se li atorgui el dret de gestionar un patrimoni obtingut amb pràctiques com a mínim dubtoses, fereix qualsevol principi ètic i democràtic. El silenci còmplice de les autoritats polítiques fa feredat. Passen els anys i les dècades i la nissaga segueix fent de les seves com si encara la lucecita vigilante del Pardo continués encesa. El respecte reverencial que es té als Franco es digne d’un estudi psicopatològic. És com si la boira sinistra de por que el dictador va projectar fins a l’últim racó del país encara no s’hagués escampat. I això que, per temor, podria entendre’s entre aquells que varen patir els seus delictes o per covardia dels còmplices que hi varen col·laborar, és insòlit que també hagi infectat les noves generacions. Mai l’ombra del mal havia estat tan allargada.