Vuits i nous
Distàncies
“La Vall d’Aran és aquí mateix, però Igualada, a l’altra punta del món
En Carles Maria Canals, home molt amable i analista agut de l’actualitat política i econòmica, em va escriure per dir-me que tenia interès a conèixer-me i mantenir una conversa amb mi. “Un dia que vinguis a Barcelona ens podríem trobar i fer un cafè”. Li vaig contestar que podia ser al revés, i que, distància per distància, ell podia venir a Mataró. El vaig notar atrapat, confús. Era a principi d’estiu. Em va dir: “Bé, ara vaig a passar uns dies a la Vall d’Aran; de tornada en parlarem”. Em va fer l’efecte que la Vall d’Aran li era més propera o més assequible o més normal d’anar-hi que Mataró, que són trenta quilòmetres. Va tornar de la Vall d’Aran. “El compromís es manté; consultaré horaris de tren i ens trobarem a Mataró a l’hora que diguis”. Li vaig contestar que no calien horaris: “Et situes a l’estació de la plaça de Catalunya o de Sants i agafes el primer tren que passi en direcció al Maresme. En surten cada cinc o vuit minuts”. Vam quedar a dos quarts de set de la tarda a l’Iluro, bar de les meves cites. Quan hi vaig arribar a l’hora indicada, en Carles ja hi era. “És que per no fer tard he agafat el tren de les quatre”. Tenia pensat ensenyar-li els atractius del centre històric de Mataró, però com que havia arribat amb tant de temps se m’havia avançat. Després del cafè i d’una conversa molt agradable, el vaig dur de totes maneres al recorregut. Vaig comprovar que era un gran observador i que se sorprenia que Mataró pogués oferir tants punts d’interès. El vaig acompanyar a l’estació. Va fer una fotografia al monument a Miquel Biada, l’impulsor del primer tren de la península. Té interès el monument? Per a algú que acaba de descobrir que en quaranta minuts es pot anar amb tren de Barcelona a Mataró, segurament que sí.
Fa vint-i-cinc anys que cada mes o mes i mig la colla que vam treballar per als Jocs Olímpics de Barcelona ens reunim per sopar. Només una vegada en aquest quart de segle he aconseguit que es desplacessin a Mataró, i encara de dies i per dinar. Semblava que si haguessin vingut de nit haurien d’haver hagut d’encomanar habitació a l’hotel. Ara, aquest setembre, reincidiran. Un dels seus membres, la decidida Laura Parellada, ha trobat una feina a Mataró. Cada dia va i ve de Barcelona amb el seu cotxe i ha descobert que la ciutat no és tan remota com es pensava. Convencerà els altres perquè s’uneixin a la percepció.
Els de Barcelona són així. La Vall d’Aran els és aquí mateix, però ubiquen Mataró, Igualada, Manresa, Olot o Falset a l’altra punta del món. Després, un dia, s’hi deixen caure, i aquí es troba l’origen dels camacos. Tot és inesperadament “maco”. Només els de Barcelona? Quant temps fa que els de Mataró no ens aproximem a Igualada?
