La guerra justa

L’única guerra que considero justa és la guerra contra els prejudicis. Aquesta actitud que, a vegades fins i tot de manera inconscient, ens porta a adjectivar els altres per motius de temps, d’espai, de color o de biologia. Una tara que ha conduït l’espècie a creure’s el melic de l’univers, que ben segur que funcionaria molt millor amb la desaparició dels humans. Crec, com el científic Eudald Carbonell, que actualment som davant un col·lapse d’àmbit planetari a causa de la fi d’un sistema (la caiguda del mur no va afectar només una banda) i la inqüestionable realitat del canvi climàtic i la superpoblació. Carbonell creu que ha de desaparèixer un terç de la humanitat. Steve Hawkings, menys optimista, aposta per buscar-se la vida en un altre planeta. Ara el desequilibri és més que evident i els matisos es dilueixen a la mateixa velocitat que els prejudicis van guanyant la batalla. Tot i ser conscient que es tracta d’una utopia, l’única fe que conservo és que malgrat que guanyin la batalla no guanyaran la guerra. El desencant que ha produït la falsa esperança es fa cada cop més visible en la política, en els conflictes i en la destrucció del que sempre ens han volgut fer creure que eren valors permanents, començant pels malèvols dogmes de qualsevol religió, l’eina que es van inventar els primers genocides per instaurar el pitjor prejudici, la por de la incertesa. També van instaurar la mentida d’un futur del qual ningú n’ha deixat testimoni, les fonts de la destrucció gratuïta i de la gosadia de creure’ns que som únics i que podem dominar l’univers. Potser caldrà fer foc nou i començar per suprimir els adjectius, després els substantius i quedar-nos amb els grunyits i el silenci. Posar punt final a la història, que no existeixi ni el futur ni el passat, que l’existència no comporti cap pregunta ni esperança. Mentre això no arribi suportarem infinites batalles, precisament en nom dels dogmes i dels prejudicis, amb l’única esperança que el silenci, el no-res, acabi guanyant aquesta guerra infinita. Quan la felicitat i la infelicitat ja no siguin l’argument per mantenir el món en aquesta barbàrie permanent i quan els conceptes adquireixin el mateix sentit que la vida, és a dir, cap. De moment, continuem condemnats a rebolcar-nos en l’absurd, en les cabòries inútils i en les ideologies, com els porcs que jauen damunt la seva pròpia merda, amb la diferència que nosaltres ho fem conscientment.