Molta merda l’1-O

Expliquen que l’expressió molta merda! –que els actors diuen per desitjar-se sort– té l’origen en el fet que una obra se sabia que tenia molt d’èxit si al carrer del teatre hi havia molts excrements de cavall dels carruatges que portaven els espectadors. I això és el millor que podem demanar pel referèndum de l’1-O, molta merda, és a dir, la màxima participació dels ciutadans de Catalunya. La pregunta que cal plantejar-se és: quina participació seria prou significativa? Com que aquesta serà la clau per avaluar l’èxit de la convocatòria, paga la pena fer una reflexió sobre la realitat de les eleccions a Catalunya. La forma més neutral de fer-ho és basant-nos en el percentatge del cens.

Seria correcte, per exemple, considerar un èxit si el tant per cent arriba al 50? Doncs, depèn del context. Sovint se cita l’Estatut del 2006, quan de fet només un 48,85% dels catalans van anar a votar. Al referèndum de la constitució europea del 2005 van votar només un 40,96% dels que tenien dret a fer-ho. Des del règim del 78, la mitjana de la participació a Catalunya en els referèndums ha estat del 56,26%.

També podem trobar referències històriques molt il·lustratives que ens poden ser útils per al cas català. Per exemple, al referèndum de la constitució espanyola del 78, a Euskadi només va votar un 44,66% del cens i al referèndum del nord d’Irlanda del 1973 sobre la continuïtat al Regne Unit hi van votar un 52% dels nord-irlandesos i mai no s’ha discutit aquest resultat, tot i que segons la BBC només van anar a votar un 1% dels catòlics, perquè van fer-hi boicot. A Suïssa des de les eleccions federals del 1975 no s’ha arribat al 50% de participació en cap dels comicis federals i ningú no discuteix la tradició democràtica del país alpí. La independència de Montenegro es va fer amb una participació del 47,6% del cens. I també als EUA la majoria de referèndums tenen menys del 50%.

Tenint en compte les circumstàncies especials en les quals es produirà l’1-O (querelles i obstruccionisme legal de l’Estat espanyol, boicot dels partits unionistes que faran una crida a l’abstenció estratègica, els dubtes existencials dels comuns, la gens dissimulada animadversió de part de la premsa i mitjans audiovisuals...) és complex fer una previsió de la participació. Per posar una mica de llum estadística, comparem-ho amb els processos electorals que s’han produït a Catalunya.

És molt evident que si en el referèndum no hi participen com a mínim els mateixos votants del 9-N (2.305.290) s’haurà de considerar un fracàs. Si la participació fos similar a la mitjana de les eleccions europees que s’han realitzat a Catalunya (46,58%) estaríem parlant de 2,48 milions de vots, 170.870 més que al 9-N; això ja seria una participació satisfactòria. Una participació similar a la de l’Estatut de 2006, equivaldria a 2,60 milions de votants (290.984 més que el 9-N) i s’hauria de considerar positiva. Per obtenir més del 50% del cens, haurien de votar 2,66 milions de catalans (352.635 més d’electors que el 9-N).

Una participació amb el vot de 2,99 milions de catalans seria inqüestionable des de qualsevol punt de vista, ja que seria similar a la mitjana dels referèndums (56,26%) fets a Catalunya. Això vol dir un increment de 684.810 catalans més que el 9-N, que significaria que un 36,78% dels que van votar SÍ-SÍ (1.861.753) aconseguissin cadascun un votant de més. En darrer terme, si s’aconseguís un percentatge de participació similar a la mitjana de les eleccions al Parlament, això equivaldria a un increment d’1,06 milions de votants respecte al 9-N. Aquesta participació seria una victòria esclatant de la democràcia.

Els catalans, l’1-O, podem decidir el nostre futur. Per progressar, hem de demanar: “molta merda”, molta participació.