L’Hospitalet, capital Ripoll

Catalunya no seria avui Catalunya sense tothom que hi viu, vingui d’on vingui i parli el que parli. Tan catalans són els que en tenen els vuit cognoms com els que no en tenen cap. Aquesta és terra d’acollida, que sempre ha integrat i donat oportunitats a qui hi ha arribat a llaurar-se un futur...

Són tot plegat una munió d’aquells tòpics, veritats com temples, que ja fa vergonya de repetir de tan assumits com els tenim des de sempre. De fet, aquest és un dels nostres més preuats tresors com a societat. D’aquí que sigui preocupant el discurs de la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, en el debat de la llei de transitorietat. En un desesperat i (desafortunat) intent de sortir del monoargument jurídic de l’unionisme, la líder de Cs va recuperar el discurs més ranci que semblaven haver enterrat. Aquell del “nosaltres“ i l’“ells”. Primer, per venir a dir que “no es pot homogeneïtzar Ripoll i l’Hospitalet”. I després, per si no l’havien sentit, ho va repetir: “És igual Santa Coloma que qualsevol poble de Lleida? No”, cloïa.

Tants anys d’esforços per ser un sol poble, de polítiques d’integració de les institucions i, sobretot, de barreja natural d’una societat que avui és feliçment mestissa, llençats per la borda en un minut. De debò creu que hi ha dues –o més– Catalunyes diferents? O és només nostàlgic desig? Arrimadas, un de tants exemples ella mateixa d’integració, va fer tota una oda a la ‘guetització’ i a la perpetuació de diferències entre catalans segons l’origen. Qui divideix la societat? I qui mira al futur?