El suflé

Des del Moment Zero de l’aprovació de la llei del referèndum hem vist que l’anunciat xoc de trens és un capítol d’una sèrie d’advocats i no el terror que ens anuncien els profetes de l’Apocalipsi. Fa dies que retransmetem una disputa jurídica. Lleis, normes, papers i paperetes. Aquest era el xoc de trens. Per què? Perquè els estats clàssics es basaven en un exèrcit per protegir el territori i un mercat gran per comerciar. Però a l’Europa del segle XXI la protecció està externalitzada –i un desplegament desproporcionat com a Valls fa riure– i el mercat és el món. Ara, els estats són lleis i exèrcits... però d’advocats. De buròcrates. Ah, i això inclou el control de la Hisenda pública. Dels diners. De qui recapta els impostos. Ja ho va dir Kafka que el malson del segle XXI serà la burocràcia. Aquest era el veritable procés. El de Kafka. D’aquí la importància que Espanya, que fa segles que té un estat, ha donat a la brigada Aranzadi i a la seva administració tributària. Ja ho sabia Tarradellas. Gairebé no tenia poder, però disposava d’una cosa molt important: paper de carta i un segell de la Generalitat.

De la mateixa manera que els diners estaven basats en el patró or, una cosa física, i  ara estan basats en el patró confiança –i per això acceptem un paperet que no té cap valor (o uns simples números en un ordinador)–, els estats ara estan basats en un mite. En un mite nacional comú. En una ficció. Un relat, es diu ara. Un ordre imaginat compartit, que és el que li dona validesa, legitima les lleis i permet tenir la capacitat coercitiva, sigui a base de multes, impostos o l’amenaça de presó. Els dòlars o un país existeixen en la imaginació de les persones. I per canviar un ordre imaginat establert s’ha de canviar per un ordre imaginat alternatiu comú i massiu, perquè les lleis, la capacitat de cobrar impostos i la capacitat coercitiva canviïn de legitimitat. I això es fa deixant-ho per escrit en un paper i amb la gent –la gentada d’ahir a la tarda (el suflé, en deien)– donant-li validesa.