Jo, per la república, voto

No em negaran que el salt cívic ha estat enorme. En 80 anys, a la pell de brau, hem passat del “jo, per (contra) la república, mato (o em maten)” a la frase del titular d’aquesta tribuna. Tampoc ningú no negarà que no està pas malament resoldre els contenciosos polítics amb l’adeu a les armes i posant urnes vinculants o per saber què és el que s’opina col·lectivament. Ningú no negarà aital plantejament, ni públicament ni privada. És d’una evidència rotunda.

Des que vàrem assassinar Franco (manllevant irònicament el títol d’un llibre de Francesc-Marc Álvaro) hem estat convocats a diversos referèndums o consultes, deu vegades, a Catalunya: un primer cop, per la llei de la reforma política (1976); un altre, per ratificar la Constitució espanyola (1978); dos, per aprovar dos estatuts d’autonomia (el de la Transició –1979–, quan Tarradellas ja era aquí des de 1977 com a Molt Honorable President republicà, i el del MHP Maragall –2006–); un altre, per decidir sobre si l’OTAN d’entrada sí o no (1986) en què el PSOE va refer la seva posició inicial a dir no i els Populars varen promoure l’abstenció a l’entrada. També hem tingut una consulta social per a la condonació del deute extern dels països empobrits (convocada per la Xarxa Ciutadana el 2000, pactant la ubicació de les urnes alcaldia a alcaldia); un per validar el tractat per a una Constitució europea (2005); el multireferèndum de la Convocatòria Ciutadana (2014), reprimit pels Mossos i amb conseqüències judicials per als convocants; la consulta participativa que passarà a la història com el 9-N (2014) i –també– amb conseqüències; i la darrera convocatòria d’unes eleccions catalanes definides com a plebiscitàries (2015). En aquesta col·lecció de crides a votar a tall de referèndum sempre se’ns ha amagat la possibilitat de manifestar-nos sobre la forma d’estat de què ens hauríem de dotar, els catalans i els espanyols. Victoria Prego, la periodista que ha fixat a l’imaginari col·lectiu com va ser la Transició, va preguntar a Adolfo Suárez, el 1995, per què no va sotmetre a referèndum el tema de la monarquia i la resposta de l’entrevistat va ser que les enquestes que tenia li deien que perdria, Suárez confessa que va incloure les paraules “rey y monarquía” en la llei de la reforma per no haver de fer la consulta i d’aquesta manera “dije que ya había sido sometido a referéndum”.

És la foto de la nul·la preocupació de l’Estat (vuitcentistes aparells) i dels seus gestors (“servidors” en diuen) per saber les inquietuds dels consumidors... si no és capaç (no ho seran!) d’adaptar-se com el líquid, liquidat, remugava un vell anarquista. Cap de les dues repúbliques espanyoles, ni l’efímera de 1873 ni la colpejada de 1931, varen ser proclamades com a resultat de cap referèndum que preguntés prèviament sobre el model d’estat de què voldrien dotar-se els ciutadans ibèrics... però això és història: el present és avui i jo, per una república aquí, votaria, sí.