Magma volcànic

A la secció IX de les Tesis de la filosofia de la història, Walter Benjamin afirma que la propulsió del progrés modern és una tempesta que s’endú tot allò que troba i deixa una pila de runes. Benjamin il·lustra aquesta idea amb el quadre Angelus Novus de Paul Klee, i diu que l’àngel representa la impossibilitat d’aturar el progrés: l’àngel intenta mirar el passat però una tempesta li subjecta les ales i se l’emporta inevitablement cap al futur.

Aquesta tesi, que Benjamin va escriure pocs mesos abans de morir a Portbou el 1940, exposa l’essència destructiva d’un progrés que havia engendrat el feixisme i les guerres mundials. La conclusió implícita de la figura de l’àngel és que només una intervenció divina o messiànica podria salvar la humanitat de la destrucció total. En la globalització, en canvi, ja no trobem aquesta dinàmica constructiva i destructiva del progrés modern. La idea que més progrés ens portarà a un món més enllà del món global és absurda, perquè la globalització ja és la culminació i alhora la fi de la modernitat. Ara la història ja no segueix un progrés únic cap al futur, sinó que es compon dels canvis que s’esdevenen paradoxalment en el mateix present. Aquests canvis són més espacials que temporals, i s’originen a partir dels conflictes per controlar els espais i per distribuir els poders que organitzen el món.

El nostre sobiranisme, doncs, no és pròpiament ni progressista ni reaccionari. És un moviment de transformació que no destrueix necessàriament les velles estructures i que, per això, no és revolucionari en el sentit de ruptura moderna, però que sí que reorganitza el poder estatal segons un model nou.

Per tant, en lloc de la tempesta del progrés de Benjamin, la forma actual del canvi històric, una forma que representem de manera exemplar els catalans, s’assembla més aviat al magma volcànic. El magma són desitjos de canvi col·lectius que sorgeixen de manera imprevista sense que res no els pugui aturar. El magma s’escampa de manera aleatòria però sòlida i constant. Crema tot allò que troba però no deixa cendres ni runes, sinó que acaba creant muntanyes, planes i valls, que poden ser més altes o més baixes, més fèrtils o més estèrils, però que sempre són fascinants i singulars. Us ho puc assegurar jo, que vaig néixer entre els volcans d’Olot, i que entre volcans vaig aprendre les primeres paraules, i que entre volcans vaig començar a llegir i a escriure, i que entre volcans vaig perdre la virginitat, una nit freda, envoltat de roca ígnia, amb la cigala que em quedava arrebossada de greda aspra tot i que jo de seguida la tornava a entaforar, no fos cas que la noia se’n desdigués a mig fer. Ara tampoc no ens en desdirem a mig fer.