Obesitat

L’obesitat, que es deu gairebé sempre a menjar en excés –només a una minoria de la població li costa controlar el pes per raons genètiques–, és un problema que afecta sobretot els pobres de les societats desenvolupades, entre altres raons perquè tenim al nostre abast aliments barats rics en sucres i greixos. El Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient acaba de publicar les dades corresponents al consum d’aliments a la llar entre l’abril del 2016 i el març del 2017. La que es refereix a brioixeria, pastisseria, galetes i cereals és, de mitjana, de 38 grams per persona i dia, que equival a més de mig croissant de mida estàndard Això vol dir que molta gent abusa d’aquests productes, poc interessants des del punt de vista nutricional, per bé que no se’ls ha de “demonitzar”, sinó la quantitat que es consumeix. Però és evident que fan caure en la temptació més que les bledes, com constataven els investigadors Antoni i Andrea Bulbena quan van avaluar les relacions entre alimentació i comportament.

Aquesta debilitat davant del dolç ha fet que s’estudiï si no hi ha una addicció a certs tipus d’aliments, que ens dificultaria ser racionals a l’hora de triar el que mengem. Els investigadors citats destacaven la fal·lera que desperten els dolços, però també altres productes –croquetes, formatge, embotits, olives...–, que no sembla que siguin veritables addiccions sinó, en força casos, maneres de combatre certs estats d’angoixa o depressió. Fa poc Presència recordava una frase de Jardiel Poncela: “La vida és tan amarga que obre les ganes de menjar.” Però una addicció a alguns aliments, amb uns mecanismes biològics com els que actuen en el cas del consum d’alcohol o de drogues, no està prou provada. A més, sembla que, en general, la gent obesa té més inclinació a atipar-se del que sigui que d’alguns aliments en concret, tot i que s’ha observat que els sistemes de recompensa plaent a nivell cerebral s’afecten més pels que són rics en sucres o greixos perquè neutralitzen els mecanismes hormonals inhibidors de la gana quan ja hem menjat.

menjar en excés pot ser degut a processos semblants a la drogoaddicció, però no és clar que sempre sigui així, i encara que pot haver-hi una base biològica que cal seguir estudiant, de moment, per lluitar contra l’obesitat, que no és fàcil, continua essent important la força de voluntat. També poden ajudar-hi algunes mesures, entre les quals regular millor la composició i la publicitat de certs aliments, i els impostos, com el que va posar la Generalitat a les begudes ensucrades, que al seu moment el ministre Montoro no va recórrer. No sé si ara canviarà d’opinió. Si fos així, significaria que el govern del PP no només ens voldria sotmesos sinó també obesos. La temptació enfront del sucre és més difícil de resistir que la de la sal. Això, com ens ha informat la revista Sàpiens, ja li passava a Salvador Seguí, el Noi del Sucre, que es menjava els terrossos que li servien als bars amb el cafè.