Tribuna
El 2 d’octubre
La lògica policial i judicial de l’Estat s’ha desfermat. I, tal com havíem pronosticat alguns, està agafant dimensions de massa i saltant-se obertament les mateixes lleis que diu defensar. Però aquests són els seus punt febles. La primera feblesa és que la massificació d’una repressió judicial la converteix en política. I així es tanca el bucle d’aquells que, per no haver de fer política –negociació i pacte–, van delegar al poder repressiu la “solució” del problema. La segona feblesa és la vulneració reiterada del dret a la privacitat de la correspondència, a la llibertat de premsa, a la llibertat d’expressió; l’ús fraudulent i prevaricador de les regles vigents per part dels organismes de l’Estat, des del Tribunal Constitucional, el de Comptes, el Suprem i la fiscalia, en mans de l’únic fiscal que ha estat reprovat pel Congrés dels Diputats en tota la història. Aquest atac als drets humans portarà l’Estat davant de tribunals internacionals. És un estat d’excepció utilitzant uns llimbs jurídics que permeten actuar molt més discrecionalment que si haguessin tingut la valentia d’aplicar l’article 155, on l’excepcionalitat tindria uns límits marcats i hauria d’haver estat aprovada al Senat no sense escàndol polític.
Quan escric l’article, i sabent que a cada minut hi ha novetats, crec que arribarem a l’1 d’octubre amb una important repressió i sense saber la solidesa del dispositiu de votació. En qualsevol cas, l’objectiu repressiu de l’Estat d’allunyar al màxim el referèndum dels estàndards de normalitat és possible que s’assoleixi parcialment. El que és clar, però, més que mai, és que tots els demòcrates, fins i tot els que no veien clar anar a votar, sortiran al carrer. I que si hem d’acabar improvisant un 9-N, ho farem: amb registres instantanis d’identitat, paperetes de casa i urnes de cartró, si és el cas. El que importa és que s’identifiquin milions de persones l’1 d’octubre. Això sol ja és un referèndum.
I Per què és important la massivitat de la resposta? Perquè el 2 d’octubre tinguem comptat l’enorme acumulació de capital humà que la bogeria tardofranquista del PPCs, amb suport del PSOE, ens haurà proporcionat. La gestió del 2 d’octubre és molt important. La immensa acumulació de forces s’ha d’utilitzar amb intel·ligència, sense passos en fals, però amb resolució. L’opinió internacional estic convençut que s’està decantant clarament a favor de les víctimes, que som els demòcrates. I caldrà una gira del govern, tipus Macià, pels principals estats del món, per donar a conèixer la situació de fallida econòmica de l’Estat espanyol i d’involució democràtica que crea un nou focus de desestabilització a Europa. En paral·lel, i de forma discreta, caldrà fer arribar missatges clars als CEO de les principals multinacionals presents a Catalunya.
A l’interior de Catalunya, el govern o el que en quedi, juntament amb les entitats sobiranistes i les simplement democràtiques, hauran de dosificar les mobilitzacions perquè siguin efectives i sostenibles. L’activació de l’assemblea de càrrecs electes comença a ser una urgència, per si en qualsevol moment cal agafar el testimoni de les institucions autonòmiques. I el front de Madrid i europeu i el municipalista passen a ser estratègics davant d’una eventual suspensió indefinida de l’autonomia. Per tant, no ens precipitem a retirar-nos de Madrid. Les eleccions a les Corts i les municipals no les poden suspendre; i aquí les forces democràtiques arrasaran els colpistes i els seus còmplices. Va passar amb Solidaritat Catalana després de la llei de jurisdiccions i va tornar a passar el febrer del 36 després de l’empresonament del govern català.
La conveniència o viabilitat d’una declaració unilateral d’independència l’han de valorar les cúpules de partits i entitats sobiranistes, tenint en compte correlació de forces i capacitat de preservar al màxim intacte l’acumulació de capital humà. El que ens ha de quedar clar és una cosa: el preu que pagarà l’Estat espanyol per l’acció dictatorial que ha emprès aquests dies serà molt alt. Alt, si som capaços d’independitzar-nos aviat, perquè la justícia catalana anul·larà qualsevol imputació que hagi fet l’espanyola; i perquè en un divorci no amistós no hi haurà repartiment de càrregues: es quedaran tot el deute. I hi haurà un preu alt si, per ara, no podem encara engegar la república. Perquè tancant un altre bucle, qualsevol negociació per a la pacificació de Catalunya o davant la crisi del règim del 78 que inevitablement s’ha accelerat, Catalunya posarà sempre dos punts irrenunciables sobre la taula: amnistia general i referèndum d’autodeterminació legal.
Les elits madrilenyes somnien doblegar-nos i que, a canvi d’una amnistia parcial, ens acontentem amb recuperar una autonomia disminuïda com la que ja teníem. I això no passarà. El 2 d’octubre comença, per la via ràpida o encara amb alguna giragonsa, el camí irreversible a la llibertat. A les llibertats.