Veneçuela en directe

Josep Maria Puig és un gran amic que viu a Caracas, un home d’esperit exquisit i, per a mi, l’únic “corresponsal” de qui crec tot el que em diu sobre Veneçuela. Fill d’un paleta secretari de la Unió de Rabassaires que s’exilià el 1939, Josep Maria Puig va ser educat al col·legi de jesuïtes Saint-Louis de Gonzague, a Perpinyà. Al cap d’uns pocs anys tota la família es traslladà a Veneçuela, on es casà amb la veneçolana Milagros (un altre ínclit, entranyable personatge) i treballà com a arquitecte. Els vaig conèixer a través d’un amic comú, el pintor Lluís Roura, que aleshores exposava a la galeria Acquavella de Caracas i sovintejava els viatges a aquell país americà. Amb els diguem-ne normals alts i baixos comunicatius, l’amistat amb en Josep Maria Puig ha anat durant en el temps, tant de bo que sigui per una colla d’anys més. I la cosa també ha anat variant: al principi predominava la qüestió gastronòmica, era durant els meus anys d’hostaleria a Figueres. Gran entès i aimant de la cuina francesa, la seva conversa era sempre una mina de coneixements, de curiositats, d’històries molt ben assaonades i cuites. Després va venir la qüestió que podríem dir identitària, quan em blasmava sense embuts la meva resistència a viatjar a Amèrica malgrat les seves invitacions, era quan em regalava llibres enllaç amb temes catalans i veneçolans, i quan venia aquí ens trobàvem al Port de la Selva amb els seus pares i la Milagros, etc. A les dedicatòries de llibres, hi ha referències sempre iròniques i esmolades sobre la meva visió, segons ell estreta i restrictiva, del finis terrae. Ara últimament l’amistat s’ha tacat de política, tant la d’aquí com la d’allà i, com deia al principi, en Josep Maria s’ha convertit en una mena de corresponsal periodístic personal que m’informa en directe d’allò més gros, més inaudit i “madur” que passa a Veneçuela. També he dit, i ho repeteixo, que és l’únic “cronista” que em crec sense dubtar. I me’l crec perquè el conec, perquè és un tipus absolutament equilibrat i lúcid, i també perquè el corresponsal de televisió que els catalans tenim en aquells verals ultramarins ens envia les cròniques de Veneçuela des de Buenos Aires, a més de cinc mil quilòmetres de distància. Què en diríem si del que passa a Madrid ens n’informés algú des de Moscou, que en línia recta només és a tres mil quilòmetres d’aquí?.