Divorci polític

Benvolguts lectors; després de l’extraordinària jornada de lluita cívica a favor de la democràcia i l’inalienable dret a la determinació dels pobles del passat 20 de setembre, es fa força complicat copsar com evolucionarà la situació a ca nostra. De tota manera el moment és complex i el govern espanyol ho ha complicat tot de mala manera. No obstant això, el que –a hores d’ara– queda clar és que existeix un divorci evident entre la societat catalana i la societat espanyola de matriu castellana.

No hi ha dubte que un divorci no es pot solucionar, de cap de les maneres, enviant des de l’altiplà castellà milers de forces d’ordre públic; això només empitjora el clima polític i social. Per altra banda, s’està utilitzant el dret com a arma llancívola per atacar i reprimir una qüestió que no és jurídica sinó política, i que està esdevenint clarament un problema per al conjunt d’Europa; malgrat que el govern es panyol ens vulgui alliçonar a tots que s’ha de complir la llei de forma dogmàtica i, a voltes, dramàtica. Doncs bé, el govern espanyol hauria d’entendre que el dret no és cap ciència exacta i, encara menys, una religió (el dret pertany al que abans en deien els estudis de lletres). El dret és interpretatiu i flexible, altrament es converteix en una coartada perfecta per imposar una determinada ideologia política de forma destralera. En aquest sentit, segons prestigiosos juristes i politòlegs de l’Estat espanyol, Europa i els Estats Units, el títol preliminar de la CE –i molt particularment l’article 8.1– després de 40 anys hauria de ser nul de ple dret perquè es va redactar i elaborar sota l’amenaça militar de l’extrema dreta del neofranquisme feixista.

Davant de totes les greus vulneracions de drets fonamentals –europeus i internacionals– que es van produir en la jornada –ja històrica– del dimecres 20 de setembre, aquells fets tan lamentables de les detencions polítiques de catorze membres de l’administració catalana només es poden definir com un segon 23-F; però és clar, ara som a Europa (a la UE) i en el segle XXI, tot i que pretenen encolomar-nos un estat de setge encobert, amb un Codi Penal que encara conté normatives de 1973 (època no precisament gaire democràtica). No hi ha dubte que la força de la raó de la mobilització cívica i exquisidament pacífica del poble català ha d’impedir que –a casa nostra– ens puguin aplicar unes formes i uns preceptes polítics poc europeus i democràtics, molt més semblants a la Turquia d’Erdogan o la Sèrbia del funest Slobodan Milosevic.