Combustible

Molts no creuen en els prodigis perquè fugen de la lògica. És casualitat, diuen. Un prodigi és una cortina que t’aïlla de la mediocritat i esclata com el cor d’un llagostí a la safata d’un restaurant japonès. Prodigiós és allò que passa quan els altres penquen o es fan el salt en motels sòrdids. Ferotgia o estar més verd que una ceba. Aquest és el teu privilegi: saber portar el serrell ben recte. Vols tancar la vida havent-la viscut. Som l’entusiasme que empeny a penetrar parets de formigó. Prodigi és no poder controlar el relat de la pròpia vida, que surtin trames secundàries entestades a fer miques els mai més i els ni parlar-ne. Sentir-se lliure fa la vida més excitant, siguis un malparit emocional o vagis a missa els diumenges. Les mirades des de sota, quan t’ajups a recollir alguna cosa que no t’ha acabat de caure a terra. La vida batega sota la roba i el desig no accepta ordres. Som un espectacle al sol de tardor. Les fotos parlen d’un retorn als anys seixanta. L’abisme encara em regalima, diu el poeta Eduard Carmona. El prodigi és odiar-te com ningú mai t’odiarà. Perquè sempre hi ets.